CAFÈ DELS OMESOS
Un reconeixement de país
Les trobades amb Rosa Fabregat, la pandèmia les ha relegades, de moment, encara, a conversa telefònica. En un dels darrers esmorzars em va donar, dedicat, el monogràfic que Plec li havia dedicat. Honorada i agraïda pel reconeixement que li feia la revista, sempre tan dolçament humil, va aconseguir d’emocionar-me amb el que m’hi diu. I llavors, amb aquella emoció no gens continguda de la trobada, i de la sorpresa, com que només l’havia fullejat no li vaig poder dir que la perfecció d’aquest Plec consisteix en la barreja de simplicitat en els mitjans i en la sobrietat, delicadesa, fermesa i encant que hi aporta, ella, que no s’està de dir que transita pel darrer tram d’aquesta seva llarga vida conscient de la dolça propina, per aquests tants més que merescuts reconeixements que no para de rebre, i divendres passat, el CoNCA, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, s’hi sumava i li atorgava un Premi Nacional, que vol dir que aquest premi CoNCA és tot un reconeixement de país, de Països Catalans: cultura compartida. El va agrair emocionadíssima amb un cop sec damunt el faristol quan reivindicava, al final de la seva intervenció, una Catalunya “lliure i feminista: en majúscula!”. Ovació final. Sempre tan ella! A Rosa Fabregat no li sabré agrair mai prou que em confiés el pròleg del segon volum de la seva obra poètica completa, La temptació de vol (Obra poètica II, 1994-2011), acompanyant Francesc Parcerisas en el volum primer. En aquell text hi destaco l’esperit del Renaixement que conviu en la seva persona, farmacèutica de formació, amb carrera científica i professional, i escriptora: poeta i narradora. D’aquest seu vessant científic és d’on emana una poètica que fa seva la filosofia segons la qual “la recerca de la veritat esdevé la respiració mateixa de l’ésser lliure”. Una poètica on s’entrecreuen múltiples influències pròpies d’una dona d’una enorme avidesa intel·lectual, la força de la personalitat de la qual les fon en un cant de singular i de fascinadora bellesa. És per això que el més gran de tots els reconeixements que encara es mereix és que tota la seva d’obra, bastida de realitats i descriptiva d’experiències, sigui referent de lectors i de crítics, eina de traductors i motiu d’estudi acadèmic. Fabregat, a la Universitat!