Trepat: un pintor, pintor

Dilluns al vespre, al cel brivalla un estel nou. Lluís Trepat, artista d’una dimensió cosmològica, d’una panoràmica humanitat, d’una afectivitat magnificada per la grandària del que abasten els seus ulls, les seves mans i el seu cor, que diu Josep Borrell, va tirar amunt. I explica Ramon Maria Puig que en el reconeixement que Lleida li feia l’any 1985 en una antològica en dues sales, La Gòtika de l’IEI i la de la Caixa de Barcelona, poc abans de la inauguració ell i Antoni Llevot eren sols en una de les sales, emborratxats per l’allau de colors que els venien de totes les parets, i que en Llevot va deixar anar un “cony, quin pintor, això és un pintor, pintor”. Deu anys després, l’IEI en presentava una altra, d’exposició d’en Trepat, amb un llibre-catàleg, de Roser Trepat, que el reconeixia “mestre de Ponent”. Llavors vaig tractar-lo, tot i que el coneixia a través d’en Vallverdú, però sobretot d’en Viladot, que diria que és qui tenia més Trepats. De fet, en l’antològica del 85 es mostraven els Trepats de la col·lecció particular d’en Guillem, que deia, d’en Trepat, que era pintor demiürg de circumstàncies immediates, i que caminava com si hagués de signar capítols matrimonials, “vull dir repartint per l’atmosfera una cal·ligrafia de propietari rural i de progre parisenc”. Trepat arribà a la fama amb la sèrie dels gitanos i a partir de llavors passà per tot d’estils, si bé, diu també en Guillem, “amb residència única en un estil personal que li ha permès de tenir admiradors addictes fins al fanatisme”. Serà cap als anys 50 quan decideix que es vol dedicar a l’art i que es vol, d’ofici, pintor. Es trasllada a Barcelona, on feina i vida evolucionen paral·lelament, i amb la pintura que es va fent a si mateix, perquè amb l’obra Trepat s’enfronta a ell mateix, ens presenta un món amable i distant alhora, en una transcripció, potser, del que li sembla que hauria de ser, aquest món. Mai no copia del natural, treballa, diu, a partir d’esbossos, d’una idea o de records. I tota la seva obra, i faig meves les paraules d’en Viladot, “és sempre viva, alena sempre. Lluís Trepat no mor mai, perquè no s’exhaureix mai, perquè sempre transmet una lectura lúcida, i molt personal, d’una realitat que aneu a saber si existeix”. El meu Trepat, un linòleum del 1970: Turista.