Viladot o el desfici pel jo

El títol d’aquest escrit el manllevo del subtítol del llibre de Teresa Ibars, per a Fonoll, El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo, d’un Jo, el de l’escriptor de Riella, que se’ns presenta acompanyat del de l’autora, perquè el llibre, lluny de voler-se una biografia convencional, ens descriu el Viladot que Teresa Ibars va descobrint endreçant els papers per la feina que a Lo Pardal hi fa com a responsable de l’Arxiu de la Diputació de Lleida i pel gruix d’obra que ha anat llegit, alhora que ens va explicant què li diuen aquells molts a qui l’autora tria per saber-lo, en Guillem, i per saber-ne, de Viladot. Teresa Ibars diu que no el va conèixer, Guillem Viladot, i que n’havia tingut un concepte poc agradós, de l’home; ara, però, arran de l’edició d’aquest títol, s’escau ben bé de dir que res no ens enamora tant com allò que no és del nostre estil i pot amb el nostre rebuig inicial. El silenci de l’angle és un llibre coral, de veus i de proses d’un doble Jo, que, després de l’Origen, que és la veu de l’autora, arrenca amb en Guillem, el seu Temps d’estrena i totes les seves proses-retrat, i totes dues, de veus i de proses, van corrent paral·leles per les diferents etapes de la vida, amb tots aquells, de casa i de fora, que hi tenen presència, tant en el Jo viladotià com, més discretament, en el d’Ibars només pel que fa a Viladot. I tant per a l’un com per a l’altra indirectament, és, doncs, d’una obra testimonial de què es tracta: ella perquè va explicant com s’hi endinsa, en Viladot, alhora que ens l’explica des que ell comença viatge vital i literari. Si l’home és fill d’aquell infant que fou, ¿què millor, posat que sigui escriptor, que refer el fil de la pròpia vida des de la infantesa? diu Vallverdú al pròleg de Memòria de Riella. I aquesta és la doble arquitectura d’aquest llibre sobre un Guillem Viladot trasbalsat per motius biogràfics, per lectures, com la Freud, que ha publicat novel·la, conte i poesia (amb edició de poesia completa, de Columna) i un gruix important d’escrits entre el periodisme literari i el d’opinió; que s’ha servit de formes discursives del tot canòniques i fins a la descomposició total de llenguatge. Fins a l’objecte. I tota aquesta ventura literària realitzada amb absoluta llibertat. I amb desig de diafanitat.