El dret a no ser jove

És un fet que a partir d’una certa edat els homes, les dones tampoc, però avui parlo d’ells, no troben en la societat el degut homenatge a la seva persona, a les seves idees i a la seva elegància. La seva imatge ha estat bandejada de revistes i de la publicitat, si no és en papers secundaris i marginals. Quan se’ns anuncia la marca d’un cotxe, per exemple, en imatge hi apareix, a fi de convèncer-nos de l’excel·lència del producte, la figura bellament estereotipada d’un noi esvelt que ens brinda un ample somriure encaminat a fer-nos creure que som uns personatges importants i irresistibles, la privilegiada intel·ligència dels quals acceptarà decididament allò que ens diu monsieur âge tendre. Costa que tot això ens ho digui un home madur, i costa perquè es parteix del pressupòsit que només la joventut té l’impacte publicitari suficient. Llavors, doncs, davant l’imperi dels joves, com reacciona l’home, no solament el d’edat madura, sinó també el que està simplement en possessió de la seva plena masculinitat? Gairebé tots cauen en un error. Pretenen emular la joventut, simular l’única cosa que no és possible de recuperar: la gràcia d’un cos jove. Que no ho facin, i que tampoc no els ho facin fer els assessors en campanyes electorals, perquè l’espectacle que se’n deriva, en més d’una imatge de cartell, no és decididament ni amè ni divertit, sinó més aviat penós. No es pentinin com els seus incipients rivals, ni fingeixin una despreocupació que no senten ni de bon tros. Per què no fan una altra cosa: per què no reivindiquen el dret a no ser joves? L’atractiu de l’home madur, com la bellesa d’una dona madura, la trobem en la seva personalitat, en la seva experiència i en la seva elegància, i l’atractiu d’aquesta combinació no es troba mai en allò que és jove, sinó que requereix la maduresa que només donen els anys. Valorem el caràcter i, per damunt de tot, el misteri, perquè els veritables homes han d’aspirar a crear-se el tipus idealitzat per ells mateixos. I estil; tot i que d’estil se’n té o no se’n té. Davant la massificació de les formes de vida, tothom hauria de tendir a individualitzar-se. Per això és que Baudelaire deia que la moda d’allò que és espontani i natural és passatgera.