Llengua, mitjans i actituds

I la cosa no afluixa, perquè tenim prou dades per constatar que el castellà continua tenint les de guanyar com a llengua vehicular a Catalunya. I a la resta de territoris de cultura catalana, també; raó per la qual és que la postergació del català, consumada, comença a tenir unes massa primes oportunitats de ser superada. Coincideixo amb Joan Fuster quan reporta que, si l’empenta endegada l’any 1931 no hagués estat dramàticament interrompuda, probablement avui no hauríem de lamentar uns obstacles tan i tan aguts, i és que quan analitzem la castellanització dels Països Catalans, jo no penso només en la població immigrada, em remeto, sempre i primer, en la passivitat amb què els catalanoparlants hem acceptat la imposició del castellà. A tots els nivells. Paguem per no poder veure cinema en català. ¿Però quant de temps els catalanoparlants del País Valencià han estat condemnats a ser televidents en castellà, tot just perquè les emissions de Televisió de Catalunya hi han estat apagades? Que en la desestabilització social del català els mitjans audiovisuals han estat factors determinants és innegable. El cinema, certament, hi coadjuva. A mesura que s’escampa l’ús de la ràdio, s’escampava una situació sociolingüística fins llavors inèdita: per primera vegada en les llars de llengua catalana, s’hi introduïa una veu que durant hores i hores parlava en castellà cada dia. ¿Algú podia ser impermeable perquè aquesta ingerència lingüística, altrament ben rebuda, no repercutís en els hàbits col·loquials? La ràdio superava les intromissions del castellà entre els catalanoparlants, i la televisió no feia altra cosa que magnificar-les. Ahir i avui. Per tant, la influència del castellà sobre el català en el món dels mitjans de comunicació està del tot consolidada. Però si és cert que aquesta hegemonia no és d’ara, no ho és menys, de cert, que ara es produeix enmig d’una inconsciència global. La reculada del català respecte del castellà cal analitzar-la en la dimissió lingüística dels catalanoparlants més que no pas en la immigració. Retorn al monolingüisme, en un món de poliglotes? Impensable. És consciència, el que ens cal, per no caure en la defecció lingüística. Perquè cadascú n’ha de respondre, de la seva actitud amb la llengua. Oral i escrita. Sense planys ni gemecs.