De vida i de mort

Novembre comença al cementiri i continua en dia de difunts. I ens fa córrer al llorer i a l’Espriu de Cementiri de Sinera, el de “quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre”. Per això Joan Vinyoli es pregunta en vers “què significa en veritat tenir records?”, i Gregorio Luri ens feia notar que “com que la mort només parla d’ella mateixa per la boca dels vius” és un sentiment diferent el que sentim en funció de com ens afecta en la nostra intimitat. Certament. Per això Josep Vallverdú escriu que després de la mort de la mare, “les altres morts que he vist ja les he inserides dins una mena de pietosa mecànica social, i aviat s’han petrificat en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la meva emotivitat. Han estat, sí, unes altres morts: la de la mare fou una mica la meva, i al mateix temps la certificació que el vincle umbilical s’havia romput del tot, i que havia de volar sol, i que tots els consols que trobaria, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquell ésser únic”. I li fa un retrat a l’aiguada. “No em tremolà gens el pols”, escriu. Francesc Canosa, en aquesta seva Entrevista a una vida, en segell de Fonoll, se’n sorprèn i li pregunta: “Li vas fer un retrat?” “El diàleg més intens –escriu Vallverdú– de tots els nostres, ens vam dir tot de coses en el silenci absolut de la cambra. Jo tenia setze anys, plens de vida, ella quaranta-dos en l’estrenada mort.” Els vius, diu Luri, “solament veiem com s’esvaeix la vida, no com arriba la mort”. Sèneca, en una de les Lletres a Lucili, li diu que si la mort “cap sofriment o cap temença comporta és defecte del morent, i no pas de la mort, car en ella no hi ha pas més molèstia que després d’ella”. I aquesta “molèstia després d’ella” és el dol que ens toca de viure d’aquells que perdem i de qui vivim aquest dolor de dol, primer, i, el record, sempre. Perquè, com deia Joan Margarit, “els records guarden l’essència de la vida”.