Els 100 de Fuster, a Girona

Amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Antoni Martí-Monterde, convocats per l’Ajuntament i la Universitat de Girona, participàvem, al Centre Cultural La Mercè, en el cicle que celebra l’Any Joan Fuster. Ahir, justament, traca al Barri Vell de la ciutat, perquè 23 de novembre de 2022 Fuster n’hauria fet 100! El Govern de Catalunya, el del País Valencià i el de Balears se l’han fet seu, l’Any Fuster! I que ben trobat, Fuster a Girona el dia del centenari parlant-ne sota un títol que sedueix: La idea de país de Joan Fuster. I la pregunta que et fas quan reps la invitació és: país, quin país? De quin país parlem quan parlem de Fuster? Parlem de país o parlem de Països? Parlem, sobretot, d’identitat.

És innegable que l’escriptor de Sueca ha estat l’arquitecte contemporani dels Països Catalans, diu la Dra. Maria Conca, “en formular els límits de la nació completa i oferir-nos-en una solució de futur”. Fuster els ha fet pensables, els Països Catalans, que és el pas previ, destaca Antoni Furió, a fer-los possibles, com un programa d’acció pràctic, en el terreny cultural, perquè era l’únic on es podia avançar.

A nosaltres, ens fa la llengua i la cultura en què s’hi expressa remarcava sempre Fuster. Però no només. L’economia, la història i el dret són elements constitutius que avalen la nostra raó de ser.

Servint-se del gènere literari més lliure que existeix, tal i com el va definir Jean Starobinski, l’assaig, Fuster, amb l’obra i l’actitud vital ens allibera de la “intoxicadora tradició historiogràfica amb què l’Espanya intel·lectual i política, à droite i à gauche, explica la seva història nacional incloent-nos-hi”. “Ací entre nosaltres, diu, només és nacional allò que abraça tots els Països Catalans i només hi ha una solució clara: o Països Catalans o regionalisme en el mal sentit de la paraula.” És innegable que hi ha un abans i un després de Fuster respecte la nostra consciència nacional. I l’hem assentada, aquesta consciència, llegint-lo, perquè escriure va ser el seu l’ofici.

“Soc nacionalista, –escriu–, en la mesura que m’obliguen a ser-ho, el que és indispensable i prou. Perquè ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.” La llibertat, a crits!