Crèdits de confiança

Se’ns van escolant els anys, políticament parlant, fets de contrastos i de ràbies, massa vegades insatisfets. La nostra raó, aportada segons la nostra legalitat, topa contra l’autoritat de l’Estat. ¿No és la “política l’art o la ciència de convèncer el nostre veí, que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home” que deia Fuster? Aquest darrer també haurà estat un any marcat per la perenne crisi econòmica més la inflació, a la qual, ni des de Catalunya ni des d’Espanya, tampoc no hi hem trobat aturador. I ja no serveix de res adduir raons de globalitat, perquè en aquest món tan global tothom mira a nivell local. Si no incentivem el consum patim contenció d’oferta, la qual cosa comporta una producció molt més reduïda, amb els consegüents acomiadaments de mà d’obra i, en conseqüència, ens trobem amb un creixement esfereïdor de l’atur. Neguits, angoixes i pors davant d’un futur incert no són pas, ni de molt, els estats d’ànim més favorables per plantar cara a l’adversitat. Què cal, llavors? Doncs generar confiança, certament. Sí, d’acord, però qui i com? Des de la política, davant de tanta incertesa, potser allò que ens caldria és saber adoptar una actitud més curiosa que espantada; perquè ara ja ens comença a minar la por. Potser ens caldria ser més confiats i no pas tan recelosos, per mal que hàgim pres, per tant de mal com ens han fet. I la confiança l’atorga, primer, la seguretat en un mateix. I potser ens caldria, sobretot, voler-nos més crítics que no pas políticament correctes. Però aquí topem amb les nostres febleses. Aquesta mateixa política que s’omple la boca de voler ciutadans crítics perquè vol dones i homes lliures és la que no n’accepta, de crítica. Ni la raonada. I quan això passa vol dir que potser falla la sensibilitat política. Contrastem nord enllà: aquests nous temps ja no volen paraules buides i promeses incomplertes: necessitem pressupostos. I davant una realitat tan desolada, també necessitem crèdits de confiança sense límits, sense recels ideològics, per protegir-nos davant l’adversitat que ens ve de fora. I això és qüestió d’accions i d’actituds. Ens fem falta tots, perquè, com deia Riba, “no hi ha inútil cap esperit, si creix lliure en la seva virtut”. I ens fem falta perquè aquí no s’ha acabat res de res.