En Rovelló i en Llanga

L’edició d’ara fa tres anys d’Encontats de Balaguer tenia un protagonista que s’hi immortalitza, a la capital de la Noguera, en el llenguatge de l’escultura, obra de Sergi Molina: un delicadíssim Rovelló, ben bé com el que l’autor sempre dibuixa. És en la convocatòria del 1968 que Josep Vallverdú guanya el Folch i Torres amb Rovelló, novel·la editada l’any següent i de la qual han aparegut vint-i-vuit edicions en versió Grumets de La Galera, si comptem l’edició facsímil del setembre del 2019 amb motiu dels 50 anys. Rovelló és la novel·la que ha esdevingut el clàssic d’en Vallverdú. És la història d’un gos jovenet, perdut i retrobat que fa aprenentatge de vida, i, com en tota la narrativa d’en Vallverdú, hi ha una gran profunditat humana. D’una arquitectura capitular senzilla i de llenguatge exigent, Rovelló, com tot el conjunt d’obra de Josep Vallverdú, té una prosa segura, acurada i no gens efectista, àgil i de diàlegs ràpids. Més de cinquanta anys després, Rovelló es deixa llegir amb aquella constant intriga que hi ha en les novel·les de Vallverdú, que fa que te les empassis a glopades i sense parar, tal i com són escrites, amb els consells que l’autor deixa anar per als seus joves lectors, que viuen etapa de creixement i formació com el gosset, i que serveixen tant avui com servien llavors i com serviran demà: “Allò li deia que no tothom està ben disposat a tractar els gossos. Potser valia la pena triar una mica, abans d’avançar cap a una persona. Aprendria a ésser una mica malfiat” o, semblantment, “els animals que viuen en estat salvatge cal que ho siguin [de malfiats], perquè a la naturalesa guanya el més fort i tothom ha de defensar-se com pot”. En Rovelló és de Puiggròs, de les Garrigues, però ha corregut tant en francès, en rus i en italià, que es farà etern. Dissabte, però, a la Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles, li arriba companyia també en forma d’escultura, de Joan Jové, gran tàndem amb Vallverdú: un llangardaix que també immortalitza l’autor i n’amplia la seva animalística, ara al cor de les Garrigues. En Llanga viu entre alzines i barques que volen i cabanes de pedra seca en un museu obert al cel i al costat de noms de prestigi. Pels segles dels segles!