El nom de la llengua

El català és una de les llengües més unitàries de la Romània, diu el Dr. Veny en els mots liminars d’Els parlars catalans. D’aquesta unitat ja se n’adona un lector de la nostra literatura medieval, i les diferències que s’hi observen es troben més en la cronologia de la redacció que no pas en la geografia dels autors. Avui, diu Joan Veny, “és un fet ostensible la fragmentació dialectal del català, sense, però, que malmeti el sentiment d’unitat de la llengua, que persisteix malgrat les porfidioses fal·làcies dels qui contra la ciència i la història s’entesten a dividir el que és un sol cos”. Els parlants tenim consciència de pertànyer a la mateixa àrea lingüística, amb trets diferencials que en cap cas no són barreres en la comunicació: Foix llegit a València és com Estellés llegit a Girona. Un rossellonès s’entén amb un valencià, o un menorquí amb un lleidatà, fet que no ocorre, a Itàlia, entre un napolità i un bergamasc, o entre un llenguadocià i un alvernès a Occitània. Vet aquí, doncs, que tot i la ciència i l’autoritat filològica i acadèmica que reconeixen la pluralitat dialectal del català dins la unitat indiscutible de la llengua, ara resulta que la política del Madrid de la Carrera de San Jerónimo, via País Valencià i amb una presidenta del Congrés de Diputats de Balears, parla de català-valencià. Pas possible! Demagògia fonamentada des de l’anticatalanisme, à droite i à gauche. Quanta raó Fuster quan diu que als Països Catalans l’idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. La llengua catalana té una discreta disgregació dialectal que n’enriqueix l’estructura i el fons patrimonial. Una articulació dialectal distribuïda en dos grans grups: català oriental (rossellonès, català central, balear i alguerès) i català occidental (nord-occidental i valència). El català és una llengua perifèrica amb les seves perifèries. “Per ser valencià, diu Joan Fuster, i acceptant la superstició que els valencians i els mallorquins som «diferents», reclame Ausiàs March, el Tirant, Corella, Roig, sor Villena i Bertran i Baldoví. Els mallorquins reclamarien Llull, Turmeda i la resta, tots els Aguilons xuetes, i mil capellans, i Llorenç Villalonga, i tothom que ha vingut després. ¿Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?”