Normalitzar l’espanyol

Des d’Ara o mai de Joan Fuster, hi ha dos fenòmens nous per a la situació de la llengua catalana i dos que no han fet més que accentuar-se, apuntats, però, ja fa més de trenta anys. Els primers són la revolució informàtica i les migracions. Entre els dos segons, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant. L’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant. Els dos primers fenòmens, en una economia de lliure mercat, fan que actuïn en benefici de l’status quo lingüístic, fins al punt de posar en perill la subsistència de llengües que no hi ocupen un espai de privilegi. Es tracta, és clar, d’una dinàmica complexa i de resolució a nivell planetari. Altrament, el canvi de la llengua pròpia a favor del castellà en situacions informals i la feblesa en la defensa del seu ús en àmbits institucionals reflecteixen les contradiccions en què avui ens trobem com a societat i a les quals s’aferren els defensors del colonialisme lingüístic espanyol. Però malgrat tots els malgrats, el català aguanta les pressions de la globalització i l’embat de tot de “manifestos” a favor de l’espanyol temorosos que la llengua catalana vagi aguantant i que es consolidi com a llengua de comunicació i d’integració, de treball i de lleure, en un règim de coexistència comportable amb tot d’altres. És innegable, tanmateix, que la pilota del redreçament lingüístic, a Catalunya, la tenim en camp propi, la qual cosa vol dir que si ens mantenim ferms a crear i tenir consciència lingüística, guanyarem en competència i es començarà a acabar tan poc rigor ortogràfic, fet que és vergonyós. I morfosintàctic. Però si no hi persistim, en aquesta consciència, ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981, que “la insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda”. No dimitim el català a favor de l’espanyol. No el normalitzem, l’espanyol, a Catalunya.