Suïcidi lingüístic

Hi ha molts Fusters, certament, però la llengua els lliga tots i en tots els territoris on és llengua preferent, on la competència dels parlants, o la defecció, no deixen de ser mai notícia en el sentit periodístic del terme. Des que va escriure Ara o mai, hi ha dos fenòmens nous per a la situació del català i dos que no han fet més que accentuar-se. Els primers, la revolució informàtica, amb les xarxes socials, hi afegim avui, i l’allau migratòria, que hem d’integrar només en la nostra llengua, no en la que ens és hegemònica. Dels dos segons, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant; l’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant. ¿Com és possible que, malgrat l’alerta creixent, els mitjans audiovisuals, que haurien de ser model de llengua i d’actitud lingüística, continuïn passant-se a l’espanyol quan l’interlocutor no parla català? I la traducció? Som ben bé una cultura de plany i gemec, que diu el celebrat primer manifest d’Els Marges. I l’ensenyament? Catedràtics de llengua escandalitzats del nivell de competència amb què els estudiants arriben a la universitat. I horroritzats de com, molts, hi arriben matriculats a Filologia Catalana. La pilota del redreçament lingüístic és en camp propi. Si no persistim en la consciència lingüística ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981, que la insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la nostra pròpia dimissió lingüística, i que no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, una actitud que seria molt còmoda, atès que, a banda d’altres interferències, els mateixos catalans també en tenim molta, d’aquesta culpa. Si no som nosaltres els qui posem el coll en la nostra pròpia causa, no serà lícit de parlar de genocidi lingüístic, ans al contrari, més aviat caldrà parlar de suïcidi col·lectiu. Aquell “precari present i problemàtic futur” s’eternitzen. I doncs? Perquè només fem anar pal·liatius, que vol dir subterfugis amb efectes passatgers. I anar fent.