Set d’aigua

Aquest hivern el paisatge clivellat d’aquestes nostres terres es manifesta amb molta més força que mai, i és que aquesta sequera que vivim no fa reaccionar només agents econòmics, governs obligats, empresaris agrícoles o ciutadans generosos d’aixetes obertes. No només. Se’n parla sense parar, d’aquesta falta d’aigua, de pantans sota mínims i de restriccions severíssimes, però que en guardi record, ningú no ha materialitzat un discurs plàstic amb tanta sensibilitat com una instal·lació que presentava Montse Baraldés a l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’any 2008. Una iconografia de terra clivellada i de branques cargolades, perquè la set no era satisfeta, eren la metàfora d’una situació de trànsit d’una natura en procés de destrucció. I és que no hi ha res de més salvatge que la natura. La natura i els homes, diu el poeta. Però l’art, com la natura, és viu, i malgrat la connotació negativa que porta implícita una situació de sequera, en el sentit destructiu del que comporta, Montse Baraldés anava modificant l’espai, perquè els materials i la seva disposició el modificaven, aquell espai de La Gòtika, talment els efectes de pluges torrencials, de vents de tramuntana, de sols de justícia i de sequeres de càstig, que canvien la fesomia fins i tot del paisatge més immodificable. Però la set no és només la necessitat de beure que puguem tenir o la necessitat de ser regat que demana l’arbre fruiter; la set és també desig ardent, impacient, d’alguna cosa. I ara tenim set d’aigua en sentit més real que metafòric, perquè la falta d’aigua ens ofega. I no ofega només el pagès, perquè ofegant com ofega el sector de la terra, cada dia costa més de viure a tothom. Amb el canvi climàtic, el nostre paisatge canvia, però canvia no només el paisatge que veiem sense mirar o que contemplem. Canvia, també i sobretot, el paisatge del nostre fer diari, que ens obliga a contencions i a restriccions. Cada dia vivim més empobrits. L’oli n’és un exemple. Ens hem de repensar. Ens hi obliga una meteorologia de sequera severa, perquè és el clima qui mana la terra, i el medi ens condiciona. Llavors, si volem menjar cada dia, per què el té, l’Europa civilitzada, tan ofegat i obligat, el sector que ens dona les menges? El pagès és empresari imprescindible, posem-nos-ho al cap.