Dones, i a competir

Avui ja no seria sorprenent si Francesc Trabal publiqués Dones que fumen, però a les primeries del XX que les dones fumessin no era habitual ni tampoc ben entès per una societat que es volia oberta a la modernitat però que se sabia del tot pudorosa respecte d’hàbits –vicis, seria, en aquest cas– més masculins que femenins. El cigar pur de Maria Aurèlia Capmany no deixava indiferent ningú, però sobretot no els deixava indiferents a ells. D’aquell títol de Trabal i fins avui, els rols privats i públics que hem aconseguit les dones no haurien estat pas possibles sense una lluita constant, sovint silent, a cops de renúncia i de rebre molta commiseració de vegades tendrament irònica i de vegades paternalista per part dels molts que un dia com el de demà participen en tot d’actes per commemorar el Dia Internacional de la Dona. Que vivim un món acceleradament canviant, el dia a dia ho demostra; però per molt adaptats que ens vulguem al món aquest que és el nostre, encara ens deixem sorprendre perquè Angela Merkel fos die erste Bundeskanzlerin, és a dir, la primera cancellera d’Alemanya. I és que la normalitat estarà assentada quan deixi de ser notícia que un lloc de responsabilitat sigui conduit per una dona, llavors sí que podrem dir que hem aconseguit de guanyar el titular de la notícia, perquè ja no serà “una dona” qui en tindrà la responsabilitat, sinó una persona amb nom i cognom, i llavors ja se n’haurà perdut el compte, de si és la primera, la segona o la que fa cent, de dona que n’ocupa un tal lloc. Si se’m permet de remetre’m a la vivència personal que en tinc, d’una tal experiència, quan se’n va confiar la direcció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs vaig viure-ho, de ser la primera dona que dirigia aquesta institució cultural, mentre que quan es va nomenar el meu successor, a ningú no se li va acudir de dir, “un altre home” al capdavant de l’IEI: responia a la normalitat. Per ser dones sí; però només per ser dones, no. Si la vida ens posa els mateixos reptes, volem jugar els mateixos rols amb els mateixos drets i deures. Per tant, ínclits prohoms, nosaltres, ens volem dones per vàlua, per formació i per professionalitat: i a competir! Sabent, però, que a nosaltres encara ens toca, com a la mar, toujours recommencée.