Confeti

Manllevo el títol d’aquest escrit a l’obra de Jordi Puntí guanyadora del darrer premi sant Jordi de novel·la d’Òmnium Cultural. Amb doble protagonista, Xavier Cugat i un periodista d’espectacles, que actua de narrador, que és l’encert i la gràcia en l’arquitectura de l’obra, l’autor ens presenta una ficció biogràfica del músic gironí com a correlat objectiu de l’ego, del que té Cugat, sí, però no només, també del que en major o menor grau tenim tots els mortals. D’aquí que Confeti sigui la metàfora de l’èxit en la seva la doble màscara, la de la normalitat per sobreviure i la de l’excepcionalitat per sobresortir, en la dualitat de vida pública i de vida privada. Puntí fa de la persona de Xavier Cugat el personatge de Confeti, però és que Xavier Cugat ja se l’havia creat ell, el seu propi personatge, sobretot quan a partir dels quaranta anys, quan ja és un músic conegut i reconegut, es reinventa: es posa perruca i ja no se la treu. Comença llavors a vendre’s. Aquell nen que va néixer amb el segle XX al carrer del Sac de Girona i que es volia violista clàssic, quan s’adona que el seu desig fracassa s’inventa i decideix que vol una vida de festa i de felicitat constant, que potser de cara enfora ho sembla, però de cara endins és l’engany a si mateix. Cugat arriba a Nova York havent passat per l’Havana, i és ell qui porta el ritmes llatins, les maraques i els bombos a la música americana, que s’hi queden, i que, òbviament, van evolucionant. De Nova York a Hollywood, amb dones joves, sogres i chihuahues, Xavier Cugat esdevé una figura que el públic més adinerat veu en directe i el més modest a través dels mitjans. Torna a Catalunya amb vuitanta anys i amb el país amb democràcia recuperada, s’instal·la al Ritz de Barcelona amb el Rolls a la porta, la pipa a la boca i el relat americà. Tot en ell són accessoris. I de la seva privadesa, què en sabem? L’estudi que en fa Puntí, a la Biblioteca de Nova York, d’aquest català que emigra i que triomfa, i que és d’on arrenca Confeti, ens diu que fins i tot en l’autobiografia, Yo Cugat, hi ha molta invenció. Una vida feta, doncs, de contrastos, i potser de ràbies: aparences cara enfora i tristeses cara endins. El viure, tan costós! I aquesta novel·la, tan bona!