Dia de poesia

Cada any l’estrenem poètica, la primavera. Una arquitectura el contingut de la qual no és cosa de sentiments, que deia Rilke, sinó d’experiències. Primer, la vivència; després, les sensacions i les emocions per poder-la descriure: de la recerca empírica al llenguatge de les emocions. “La veritat és la punyent resposta/que ve de terra, no de vells records”, perquè “si no tinguéssim miralls retrobaríem l’ànima”, diu Josep Vallverdú. En el veure i en el mirar, “la llum és la llum, vingui d’on vingui la claror”, resa a Menorà Guillem Viladot, un vers que acompanya el bell aforisme de Goethe: “Cada bri fa la seva ombra.” Poetes que, com Vinyoli, no escriuen ni per ambició ni pel tremp dels encants als escenaris, perquè, com diu Brines, els poetes no tenen públic, sinó lectors. I és a nosaltres, lectors, que ens diu “el mar és ple, però jo em passo els dies/omplint-lo de mirada”, un vers que sempre em porta al Paul Valéry de “la mer toujours recommencée”, tan celebrat! Aquest Joan Vinyoli que escriu per al cor secret dels amants quan diu “algú va enamorar-se del que jo tenia/i va ser correspost” i és llavors quan volem, amb Pere Rovira, “que el teu sempre ens empari”, i la plasticitat de JV Foix amb “els comiats d’amor en rústics bars/a sol colgant, entre besars humits”. Sempre Foix per companyia perquè ens cal, “enmig d’orats i savis, raonar”. Una primavera per a cadascú i cadascú amb els seus poetes. Enguany, el dia de la poesia puja de baix: Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, tan ben comissariat per Àngels Gregori en aquest seu Centenari, amb el seu bregar amb les paraules i el viure, tan sòlid i sincer; una poètica del cada dia, difícil i fosc, llavors i ara, però tan ple de complicitats. Ara ja amb una obra completa magna, en segell editorial de 3i4, que guarda les imatges del compromís social dels qui fan avançar. Veritats fondes que ens ofereix, sempre, amb la paraula precisa: “Perquè hi haurà un dia/que no podrem més/i llavors ho podrem tot.” Estellés fa emergir el poble com a subjecte literari. Confessions del poeta de la realitat, que deia Fuster. Un llenguatge agafat del paisatge de la natura, de l’urbà, del social i de l’íntim, en aquell ofec del règim. I, sempre, sentiment sense sentimentalisme. “No hi ha[via a València] dos amants com nosaltres”.