La dansa dels dies

Manllevo el títol d’aquest escrit al darrer dels llibres personals d’Àlex Susanna, en segell de Proa. Personal perquè el jo de l’autor es posa en escena no com a personatge, llavors seria autoficció, sinó com a persona. Amb una arquitectura de quadern de notes, en aquest dietari sense dies els fets descrits, narrats o opinats són els que marquen el temps, que arrenca el dia que ens deixa Joan Margarit i es tanca el dia que Rússia declara la guerra a Ucraïna: un any fet de contrastos i ràbies. A Àlex Susanna, el dietarisme li és un terreny molt planer, que va construint a partir de trobades i reunions de feina, que és d’on emana el gruix de les reflexions, opinions, confessions, anècdotes, crítiques i interrogants, amb falques de citacions, com una de Narcís Comadira sobre la llengua dels poetes, que donen al relat un toc d’elegants complicitats. Entre les moltes raonades reflexions sobre tots els llenguatges artístics i la vida cultural i política del país, em sembla molt interessant una que fa referència a la desproporció excessiva d’un escriptor com Josep Igual entre el seu nivell i el seu ressò. Susanna en parla arran del seu traspàs i de l’edició de L’eternitat enamorada, i fa notar com la caixa de ressonància de la nostra literatura continua essent molt deficitària, sobretot si un autor és de baix, del País Valencià. Però passa semblantment a l’inrevés. No deixen indiferent el lector les reflexions sobre si ens en sortirem del bucle fatídic on sembla que, com a país, estem immersos. I al costat de noms de creadors i crítics, molts, una prosa delicada d’apunts del natural dels seus paisatges: la Vall de Ribes, el Matarranya i el Penedès. Al compàs de l’anècdota recent o del record evocat, Àlex Susanna va desgranant les seves reflexions amb un relat enlluernador tant per la llengua, clara, com per la densitat moral, evitant nostàlgia i narcisisme. Ja hem passat la pandèmia, en aquest dietari, però encara hi ha confinaments, respecte pel dolor i complicitat compungida. Potser només el Susanna poeta troba el to just del relat perquè sap, com els romàntics anglesos, que cal preservar l’emoció original amagant-la en un espai que és fora de les paraules. Diu que deia Victor Hugo que en l’admiració hi ha alguna cosa de molt reconfortant. Doncs això.