Viure en molts idiomes

És de George Steiner la idea d’Europa. De fet, és el títol d’un llibre seu. Fill de jueus de llengua alemanya, nascut a París i emigrat als Estats Units deu anys més tard on viu tota la seva etapa de formació i on comença a fer carrera acadèmica, sembla que hi manté una relació ambivalent, amb Amèrica. Quan torna, Càtedra a Ginebra i a Cambridge, ell que es vol radicalment europeu. Per això l’any 2004 va pronunciar una conferència al Nexus Institut d’Amsterdam sobre aquesta seva idea d’Europa marcada en cinc punts. Per a ell, Europa són els Cafès. Des del de Pessoa a Lisboa fins als de Copenhaguen, per davant dels quals passava Kierkegaard, si dibuixem el mapa dels Cafès tenim una de les referències essencials d’aquesta nostra modernitat. El Cafè per a la cita i per a la conspiració, l’àgora per al debat intel·lectual: l’espai on neixen i creixen filosofies i experiments formals. Les revolucions ideològiques. I estètiques. Antoni Martí Monterde té un assaig molt interessant justament sobre la poètica del Cafè com a espai de modernitat literària. La segona marca d’identitat és una geografia que es deixa caminar: un paisatge civilitzat que es plega a les necessitats de l’home i de les seves aptituds. Ben altrament de deserts com el Sàhara o de la jeroglífica selva amazònica, a Europa, el paisatge, lluny d’aïllar, atansa. El tercer tret d’identitat dels europeus és el de posar a carrers i places noms que perduren. Inconcebible, aquest nomenclàtor, a l’Amèrica dels carres i avingudes de números i de lletres. Això explicaria el pòsit de la història que ens ha fet i que hem fet. Saber del passat per dissenyar futurs. La quarta credencial és la doble tradició hel·lenística i jueva, en el doble binomi de raó i de fe. Una doble tradició tan conflictiva com, alhora, sincrètica. I la cinquena idea és una temença intuïda de ruïna i de final. Steiner té present les dues Grans Guerres, Auschwitz i el Gulag. En una conversa amb Nuccio Ordine, autor de La inutilitat de l’inútil, a qui demana que no la publiqui fins l’endemà del seu traspàs, diu que l’han fet feliç dues coses: haver viscut en molts idiomes i la literatura comparada; i que la seva més gran victòria ha estat insistir en la idea que Europa continua essent una imperiosa necessitat.