El camí dels llibres
Que la literatura pertany a la llengua en què és escrita és indiscutible. Franz Kafka és un escriptor txec d’expressió alemanya, per tant és l’alemanya la literatura que ha d’incloure la seva obra en la seva història. Però no és menys indiscutible que els lectors ens sentim més nostres els escriptors més propers. En el nostre cas, des de les terres de Lleida, ens sentim més nostres Núria Perpinyà, Josep Borrell, Dolors Miquel, Josep Vallverdú o Montse Sanjuan entre molts altres, de la mateixa manera que a Girona se senten més seu Narcís Comadira. De qui és Ponç Pons, dels menorquins només? A Margarida Aritzeta i a Xavier Vega no se’ls senten més seus els de l’Alt Camp i els de Terres de l’Ebre? Sense dubte. Però tots els anteriors, i tot d’altres que hi podríem afegir, igual que Lourdes Toledo, Manuel Forcano, Teresa Colom, Marià Villangómez, Francesc Serés o Rafael Caria, pertanyen a la nòmina d’escriptors en llengua catalana. Si no hi ha, doncs, adscripció territorial per a la literatura, sí que n’hi ha per als seus autors. I ho dic perquè m’agrada de reivindicar-los, aquests que ens sentim més nostres, aquests que la seva proximitat, entesa més emocional que geogràfica, fa que ens sentim més autoritzats per recomanar ni que no ens hi endinsem amb atribucions abusives de crítics, en la seva obra. I ens sentim amb ganes de recomanar-ne lectura, de les seves novetats, sobretot ara que torna, perenne, Sant Jordi. Josep Vallverdú estrena gènere i editorial, El Captaire, novel·la negra, a Salòria. Josep Borrell presenta versos nous, Retorn a l’alba, i de Montse Sanjuan, que sap que la literatura feliç no té història, llegim La nosa, novel·la de protagonista amb una vida no gens fàcil: i commou. Alfons López i Jaume Barrull pare il·lustren i descriuen la ciutat de Lleida a Narracions mínimes i Conxita Mir ens presenta la vida d’un dels seus, Ramon Curcó, de Torregrossa, Indià i republicà, actiu, compromès i afusellat. Per Franco. És cert que la indústria editorial catalana ens ofereix molts títols que es queden sense ser notícia en el sentit periodístic del terme, sort que els tan bons llibreters que tenim ens les saben recomanar. Els llibres, ai!, que ens donen vernís per civilitzar-nos i són un camí per al qual hem de voler transitar sempre. Sí, sempre.
