L’essència de la vida

De cada any, el primer dilluns d’octubre és the World Architecture Day. I per al vol enlairat de Frankfurt vaig triar la companyia de Margarit. Conegut sobretot com a poeta, Joan Margarit, arquitecte de formació i de professió, fou creador d’estructures en aquests dos llenguatges artístics. Lluny dels qui donen tanta volada a l’art, ell la donava a la vida, la que a cadascú ens toca de viure, amb els nostres paisatges i els nostres referents: els que estimem. Ell, que, “pràctic, brusc, fidel, solitari i agraït”, a Des d’on tornar a estimar ens diu: “Estimar és un lloc/ Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida”. I és que la vida i l’art, camí i espai de refugi, Margarit els traça en la seva obra sense arronsar-se davant de cap veritat per aspra que sigui, sabent que el sentiment és una peça del motor de la història. Poeta de versos molt personals, no les amagava mai aquelles tristors que li havien fet mal i que de vegades porten a un dolor sense fons, i com que les havia sabudes construir en versos d’obra vista aconseguia que la seva poesia acompanyés lectors diversos, distints i distants. Tot perquè en el seu conjunt d’obra, amb títols tan ben trobats com Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia, Misteriosament feliç, No era lluny ni difícil, Es perd el senyal o Des d’on tornar a estimar, hi trobem veritats fondes del nostre Jo lector. Veritats que potser necessitàvem saber o que ja les sabíem, però que en el vers de Margarit les llegim amb la paraula tant precisa com exacta, i és llavors quan aquestes veritats ens les sabem dir, i potser fins i tot les aprenem a pensar de manera no tan prosaica: més bellament. Passa de manera semblant en moltes qüestions que cremen, com són aquelles de com viure, per exemple, aquella llibertat individual tan necessària per a cadascú i que per al poeta té tanta força i de la qual té tanta necessitat: “Allí vaig descobrir que, per ser lliure, /els qui t’estimen no han de saber on ets”. I el que diu, ho diu sense trampes i amb la indissociable existència de la bellesa. En els versos de Joan Margarit, com en els de Joan Vinyoli, hi ha sentiment sense sentimentalisme. Margarit és profund, però no nostàlgic. Ell, que és d’aquells per a qui els records guarden l’essència de la vida.