Progrés social

El binomi feminisme i igualtat reconeix l’existència, en termes reals, d’una desigualtat. I és que hem de convenir que la igualtat no és només un factor de justícia, sinó que l’hem d’entendre i l’hem de voler com un factor de progrés social, per la qual cosa, més enllà de l’obligatorietat legislativa, el que hem de continuar treballant és que paral·lelament al progrés tècnic i científic siguin sobretot les actituds de tothom, les que vagin evolucionant. El XX fou el segle al llarg del qual les dones prenem la paraula i el control de la nostra identitat; és quan subratllem les implicacions polítiques de la desigualtat i quan intentem de trencar els estereotips i proposem múltiples vies de realització personal. I cal atribuir aquesta emancipació al procés de personalització, que es reflecteix en la manera que té la societat d’organitzar-se i de regir els comportaments segons els valors del lliure desplegament de la persona. És per això que si té algun sentit parlar de revolució democràtica pel que fa a la construcció social de tots dos sexes és, sobretot, pel fet que es troben abocats a un mateix destí marcat pel poder de lliure disposició de cadascun i per l’exigència d’inventar-se cadascun a si mateix al marge dels imperatius socials. Perquè és des de la cultura individual i democràtica des d’on es corresponen els recorreguts diferencials entre homes i dones. I és que la modernitat, malgrat tots els progressos, el que no ens ha portat encara és un intercanvi de rols. No podem ignorar-la, la realitat, perquè aquest “triomf de la dona” pot anestesiar la consciència de la desigualtat tot just perquè davant la igualtat legal encara existeix una desigualtat real. I a aquesta lluita per igualar-nos, li hem de reconèixer que els seus objectius no afecten només el col·lectiu de les dones, sinó que la seva consecució és un requisit imprescindible per tal d’aconseguir una plena democràcia. És, en definitiva, una tasca d’interès comú per tal de poder parlar amb èxit d’un nou contracte social entre homes i dones que ens condueixi a compartir els drets i les responsabilitats tant en el món públic, sense quotes, però sí per la vàlua, com en el privat. D’aquí, doncs, la necessitat de polítiques actives i valentes. Però, sobretot, d’actituds reals.