Tantes tardors sense Viladot

Dimarts feia vint-i-cinc anys del traspàs de Guillem Viladot. Conegut sobretot com el poeta que es va voler objectuar amb una poesia que més que materialitzar-la, només, en formes i mots, la va materialitzar en objectes i formes. En Guillem va pujar als darrers vagons del tren de les avantguardes, per la qual cosa va realitzar la seva obra a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat no va ser altre que aquesta poesia objectual. A la base del seu pòsit teòric, el llenguatge: els llenguatges. No pas per atzar havia manifestat que el llenguatge es fa cada dia més ràpid, més breu, que es val només de frases curtes, cada vegada més concretes, tot procurant de sintetitzar al màxim el pensament. I és per raó de síntesi, doncs, que el llenguatge viladotià es tornava cada dia més plàstic i, alhora, també per aquesta raó de síntesi, el poema anava deixant de ser una entitat discursiva per passar a ser una entitat gairebé exclusivament visual, on el llenguatge quedava reduït a les mínimes paraules. O només a lletres. I aquestes seves peces ell mateix les va presentar en discurs expositiu als espais de Lo Pardal, que s’agradava d’obrir a aquells que veia còmplices de la seva creativitat. Una obra sense títol ni data: raons que no van fer fàcil la confecció d’Objectes de companyia, el llibre catàleg d’aquest conjunt d’obra. El fet, però, que la seva producció hagués crescut fora del circuit barceloní, que vol dir fora del centre de decisió, i malgrat el gruix d’obra publicada i malgrat també la bibliografia generada, Guillem Viladot ha estat un escriptor més que poc conegut, mal conegut. L’any del centenari del seu naixement haurà servit, ara ja amb balanç, perquè tota la seva producció vagi essent referent de lectors i crítics, eina de traductors i motiu d’estudi acadèmic. La Fundació que porta el seu nom hi empeny incansablement. Del Guillem que vaig conèixer a través de Josep Vallverdú, tan amics, i amb qui durant anys compartia tarda els dimarts per fer el llibre Objectes de companyia, me n’agradava aquella seva intel·ligència singularment aguda, l’humor i el do dels llenguatges, i sempre que s’atansa el 19 de novembre, dic el seu vers de Menorà: “lliureu-vos a la tardor/que d’ella és l’assossec”. Guillem, tan enyorat!