Escriure el present

Per ser cantat, escrivia Homer; Sòfocles, per ser declamat; Heròdot, per ser recitat i, Xenofont, per ser llegit, i d’aquestes diferents destinacions de les seves obres n’havia de néixer multitud de diferències entre els seus estils diu Joubert en els seus Pensaments. De poca tirada al text llarg, com Montaigne, Joseph Joubert defensava sempre “el geni de la brevetat” perquè era dels qui s’obsedia per concentrar “el llibre en una pàgina, una pàgina en una frase i la frase en un sol mot”: pensament aforístic. Però a més a més del dir breu, Joubert també es delia per l’elegància en el format. “M’agraden els llibres petits, el relligat recomana un llibre. Cal que un llibre recomani el seu lector, de la mateixa manera que diem que el bon vi reclama el bevedor. Només el pot reclamar per l’ornament. Un cert ornament s’ha de trobar fins i tot en els escrits més austers”. Avui, que el mercat editorial és tan generós en catàlegs i en edicions molt curades, aquestes seves reflexions es fan del tot actuals. Hauríem de prendre per model Adam Billaud, fuster de Nevers: quan va publicar els seus escrits va començar pel filaberquí i va acabar per les clavilles. I és que tota obra ha de tenir les seves proporcions, el seu caràcter i la seva naturalesa: personalitat. Llibres ben fets, reclamava entre 1754 i 1824 qui va ser secretari de Diderot i amic de Chateaubriand i que pertany a la llarga tradició de moralistes francesos. Ell, que deixà escrit que la funció dels escriptors hauria de limitar-se a posar de moda les veritats de tots els temps si és que “l’objectiu de l’art d’escriure és lliurar a la memòria dels homes allò que hem vist, allò que hem sabut, i allò que pensem”: escriure el present. I escriure’l amb estil, per bé que “el costum d’escriure, fins i tot amb amenitat, no és suficient per tenir un estil. Cal una habitud fixa, ferma, invariable, per la seva conformitat perfecta amb el nostre natural”. Però “en literatura, no ens podem fer els presumits” perquè “els pensaments, un els dibuixa, un altre els pinta, el de més enllà els grava, i de vegades algú els esculpeix”: els llenguatges de l’art! I en ofegar-nos, ens recomana que salvem del naufragi “els nostres gustos i el nostre judici”. I l’estil, que es té o no es té. I que no s’aprèn. Feliços pocs!