Cultura política

Diu Ciceró a De Legibus que cal que el bé del poble sigui la suprema llei. I aquesta és la llei que tota comunitat vol. L’americana, avui, sobretot. I en el cas d’aquest nostre, de poble, volem hi hagi un fort consens parlamentari perquè la Catalunya independent –quan ens arribi, aquest Estat lliure i sobirà– sigui radicalment democràtica i que la governança asseguri el benestar dels ciutadans en el doble aspecte d’assistència social i de desenvolupament de la vida cultural. Tot just perquè les independències no s’improvisen, ¿què n’esperem de la Generalitat sobirana, d’aquella que ja tindria les eines adequades i pròpies per exercir el poder? Voldrem que la cultura sigui un element definidor de les formes que prendran les necessitats materials i les de coneixement per a resoldre-les. I és que la cultura implica, sempre, establir un ordre de prioritats a l’hora d’administrar els recursos. Entès aquí el terme cultura com la manera de fer segons la nostra manera de ser. Però, en benefici de la llengua, de l’educació i de les disciplines i llenguatges de les arts, què desitgem quan siguem Estat? Cal, arribats fins aquí, que ens qüestionem fins a quin punt la nostra cultura està centrada en ella mateixa, en una línia que evoluciona segons el que ens és llegat del passat i que tenim com a tradició. Sabent, i això no és cap especificitat nostra, sinó de qualsevol cultura, que tota tradició és el resultat de tot d’elements que s’han anat incorporant a la nostra llengua, als nostres llenguatges artístics, a la nostra gastronomia, a les nostres varietats de ceps nobles o al nostre lleure. Perquè la vida és un procés dinàmic que s’enriqueix d’aportacions volgudes i d’incorporacions desconegudes i, la cultura, un conjunt de relacions i d’interaccions. Per això és que l’actuació política en el terreny cultural vol dir l’establiment d’un marc institucional que protegeixi i difongui l’especificitat de la comunitat, perquè les coses, totes, tenen, dins el marc de relacions d’intercanvi per a l’enriquiment, valor per oposició. I quan parlem de l’eina en què s’expressa la cultura, som nosaltres, i només nosaltres, els qui hem de protegir la nostra, de llengua: que només és una. Amb tota la riquesa, això sí, que la diversitat, aquí i arreu, comporta. Respecte i complicitat.