El món comença a fer por

“Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare: cansat i sense fe, renec o riallada; treball embrutidor, futbol cada diumenge, el tuti al cul d’un bar, tabac de vuit pessetes. La televisió que embruta la paraula; i banys en un mar brut quan vénen les vacances. La mare un escarràs: la plaça i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres. Quina buidor! Homes, dones i infants, de tota llengua i raça i els mísers i els vençuts, ramada innumerable, espereu i engrossiu el clam que ens agermana. Encara hi som a temps! Encara, encara, encara! Destruirem un món estúpid i sense ànima! Cavem els fonaments d’una vida més alta” diu a Cançó de carrer, com si fos d’avui, Pere Quart, el Joan Oliver poeta, que moria l’any 1986; i només un any més tard, Josep M. Rovira Belloso escrivia, des de la teologia, un llibre en el qual afirmava que estem situats en la cultura de la Gran Buidor. I sembla ser que ho deia abans d’haver llegit Gilles Lipovetsky, que n’és l’autoritat, en constatar que el món aquest nostre és el de la buidor, entesa com el regnat de les aparences per sobre de les realitats essencials. Teòleg i sociòleg coincideixen en afirmar que els molts personatges que se saben representatius d’aquesta nostra època i realitat més propera passen per l’escena com si no tinguessin fons, cosa que, sovint, fa sospitar que no en tenen –i ara el lector i jo segurament que pensem un mateix nom, ai...! En aquests molts, diuen tots dos, els sentiments profunds no existeixen. No existeix el bé, raó per la qual és que no existeixen “els autèntics béns-per-a-mi, és a dir, els valors” segons Rovira Belloso, i que Lipovestky descriu com el triomf de les aparences, de la imatge, de l’hedonisme, de l’efímer, dels mitjans, del culte a l’oci, de la cultura com a mercaderia o de l’ecologisme com a disfressa. I de les xarxes! De “segona revolució individualista” parla a L’era del buit, en traducció de Joan Vinyoli. I tots dos, com el poeta, reclamen ambició, creixement intel·lectual i interrelació, tot just perquè el creixement intel·lectual genera dues actituds que creen empatia: l’esperit crític i la creativitat, que ens donen seguretat en el “jo” i capacitat de seducció. És d’aprendre dels qui saben de què es tracta. I fugir de la mediocritat. Lluny: ben lluny!