Tornar al Catalanisme

Les decisions judicials amb què s’han resolt les declaracions de la presidenta i de la Mesa del Parlament de Catalunya han tingut la mesura i la proporció que molts reclamàvem i han evitat tensar encara més la situació política, econòmica i social al nostre país.

Cal respectar sempre la independència i els dictàmens judicials, però una ordre de presó incondicional contra els representants del Parlament hauria estat un nou cop a la via política dins de la legalitat que amplis sectors, a Catalunya i a tot l’Estat, reivindiquem per trobar una sortida per al greu conflicte que vivim.

Ni només judicialització ni unilateralitats. Cap d’aquests dos enfocaments ha aportat la solució que una part molt àmplia de la societat civil demana. La ciutadania se sent, lògicament, inquieta i angoixada davant les evidents afectacions que ha originat el procés, sobretot, en la política, en la convivència i en l’economia. De la solució que siguem capaços de trobar, depèn el futur del nostre país, el de la generació actual i, també, el dels nostres fills i néts, donada la gran dimensió de les conseqüències d’aquesta crisi.

L’àmplia reivindicació de la independència de Catalunya d’aquests darrers anys, una aspiració absolutament legítima en democràcia sempre que es respectin les lleis, ha deixat en segon pla el moviment que més ha aportat a l’autogovern del nostre país en els darrers quaranta anys, el Catalanisme.

Posar a la pràctica l’ideal independentista –sense una majoria qualificada, saltant-se l’Estatut i la Constitució i desoint els lletrats del Parlament de Catalunya– ha causat la major divisió social a Catalunya que molts recordem en dècades. En canvi, el catalanisme, amb diferents matisos i enfocaments, sempre ha tingut la capacitat de sumar, de fer convergir diferents sensibilitats polítiques, i ens ha reportat els principals assoliments en l’autogovern de la nostra Història, malgrat l’entrebanc de la retallada de l’Estatut.

És hora ja d’abandonar la via de la radicalitat –d’efectes nefastos i preocupants, com estem veient– i de retornar al centre polític, on puguem coincidir el màxim possible de forces i partits, amb generositat màxima, fent les renúncies i concessions que corresponguin, amb l’objectiu de llaurar, entre tots, la solució que hem de donar a la ciutadania. Aquest centre que tant necessitem ens l’aporta el Catalanisme.

Crec que, el primer objectiu de l’agenda política del nostre país ha de ser superar la divisió que tot aquest procés ha generat entre els catalans, un repte que ha de compartir protagonisme amb una altra necessitat urgent, la recuperació de l’Estat del Benestar.

Al llarg de tota aquesta crisi he reclamat en nombroses ocasions la més alta cultura política o bé política amb majúscules per reconduir la situació. Ara la reivindico amb nom i cognoms, i la identifico amb les dues grans formacions autores del concepte de l’Estat del Benestar, fonamental per a la construcció Europea: els valors de la social democràcia i la democràcia cristiana.

La solució política que precisa Catalunya ha d’arribar de la mà del catalanisme per, d’acord amb el marc legal i amb reformes Constitucionals, fer nous passos endavant en l’autogovern, assolir un nou finançament, desenvolupar l’Estatut i obtenir un major reconeixement i respecte a la llengua, la cultura, els símbols i les institucions catalanes. En un moment d’especial dificultat com l’actual, cal unir el catalanisme amb els principis de la Socialdemocràcia i la Democràcia Cristiana per donar més entitat, força i pluralitat a aquest espai de centre polític i aportar-li tota la sensibilitat social que sempre han tingut aquestes dos corrents polítiques d’arrel profundament europeista. Tornar al Catalanisme vol dir, també, recuperar un dels seus pilars: la influència i el pes de Catalunya en el conjunt d’Espanya.

El catalanisme sempre ha volgut el regeneracionisme i progrés de l’Estat amb la influència catalana. Això es tradueix avui per reformes estructurals, un nou pacte constitucional i la seva votació pels ciutadans. Perquè és ben diferent “pactar una votació per la independència” que “votar un acord per una relació diferent”, i molts preferim aquesta segona opció.

A Catalunya, és temps de bastir ponts, d’acords entre diferents, de frenar extremismes i d’aturar fugides endavant. A Catalunya, és temps de centralitat política i de Catalanisme.