Construir confiança per al diàleg

Dijous passat va fer vuit anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, un dels molts desencadenants de la crisi política entre Catalunya i Espanya que ha viscut els seus episodis més greus en els darrers mesos. Arran de la situació, l’economia i la convivència a Catalunya s’han ressentit, amb efectes més o menys visibles encara, però que es poden agreujar si no es comença a construir una solució de consens ampli.

El nivell de fractura de la societat o el canvi de seu social de 4.550 empreses catalanes des de l’octubre passat (de les quals prop de 1.700 ho han fet enguany) són conseqüències que han d’interpel·lar totes les forces polítiques i la societat civil per posar les bases de la solució. Per avançar-hi, hem d’extreure totes les lliçons derivades dels fets dels darrers temps: una manca de diàleg que es remunta a anys, l’errònia actuació de les forces policials l’1-O, la també errònia DUI, la més que discutible presó preventiva dels polítics independentistes, la indeguda ruptura amb les lleis de Catalunya i d’Espanya feta des del Govern amb la majoria parlamentària, i la necessitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució.

Com a català, mai hauria volgut que s’hagués d’aplicar l’article 155 per la pèrdua temporal de les institucions d’autogovern que va representar. Com a lleidatà, em va doldre especialment una de les seves conseqüències, que el Museu de Lleida es quedés sense un president que volgués defensar l’art. Els integrants del Consorci ho vam lluitar presentant recursos com a institució i jo mateix en vaig presentar dos com a alcalde. No van prosperar i l’art comprat legalment per la Generalitat que tothom podia veure a Lleida ara es pot visitar a Sixena però amb limitacions. En el moment que la consellera de Cultura, Laura Borràs, s’incorpori com a presidenta del Consorci del Museu de Lleida, li proposaré reclamar el retorn de les obres per la via judicial.

L’art i les empreses no han estat els únics indicadors d’alarma. Inicialment, ens trobàvem davant d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però la unilateralitat ha convertit un problema intern de la societat catalana, en un tema molt més greu que una crisi institucional entre governs. Fa un mes, el Cercle d’Economia incidia en la trobada de Sitges en aquest aspecte, la divisió a dins del país. També ho feia recentment Miquel Iceta, qui demana un diàleg intern a Catalunya i proposa que al Parlament es creï una comissió d’estudi per a l’acord. Per avançar en la solució cal bastir un objectiu nacional que pugui compartir una àmplia majoria.

Crec que el nou govern del president Pedro Sánchez representa una oportunitat per obrir un nou escenari de diàleg i pacte després de set anys de governs enfrontats. S’estan posant els fonaments per reconstruir els ponts trencats amb la col·laboració d’altres forces polítiques com el PNB i Podem. I aquest escenari de diàleg també l’ha de representar el govern del president Quim Torra.

Un salt cap a la solució pot ser construir un pacte per elaborar un nou Estatut amb rang de constitució, que implicaria el reconeixement nacional i que s’hauria de sotmetre a referèndum a Catalunya. Per fer possible qualsevol avenç en la línia de la solució –en què s’incloguin reformes en autogovern, finançament, llengua i cultura– és necessari crear un clima de confiança mitjançant el diàleg permanent, resoldre els conflictes ja existents que siguin assumibles en el marc legal i bastir una proposta que, forçosament, ha de ser referendada per la ciutadania.

Perquè cal votar, però al final. No a l’inici i amb un referèndum de desacord insalvable. Cal votar després d’un procés de creació de confiança, de diàleg, d’avenços i de renúncies, i havent formulat una solució assumible per una gran majoria de ciutadans i ciutadanes. És totalment necessari.