Trepitjar els barris

Fa gairebé set mesos que vaig arribar a l’alcaldia. Han estat set mesos intensos, de canvis, d’il·lusions, de reptes, d’algun maldecap. Set mesos de molta feina. Set mesos que, ho confesso, no canviaria per res del món: perquè Lleida és la meva ciutat; és on vaig néixer; és on he crescut. És on visc i on he format la meva família. Lleida –els seus barris, la seva gent, les seves virtuts, que són moltes, i els seus defectes– forma part intrínseca de la meva vida.

Vaig assumir l’alcaldia amb una il·lusió immensa, que conservo ben ferma. I amb una responsabilitat enorme, que mantinc intacta. Ser paer en cap equival a compromís, risc i dedicació; vol dir escoltar, valorar, escollir i prendre decisions. I acceptar crítiques, les constructives i les que no.

Des de l’agost de l’any passat n’hem pres moltes de decisions: algunes ben rebudes, d’altres de més difícils; però el balanç que en faig és positiu. Ser paer en cap vol dir, també, afrontar una agenda plena de desafiaments, de reunions, de visites, de discussions.

Tot i que la responsabilitat comporta moltes hores de reunions, despatxos i compromisos, confesso que el millor d’aquesta feina és trepitjar el carrer. És aleshores quan l’alcalde pren consciència dels problemes i dels anhels de la gent. És al carrer, fora de l’edifici noble i majestuós de la Paeria, quan el paer en cap entra en contacte amb la realitat quotidiana.

Aquesta setmana l’agenda m’ha permès estar en contacte directe amb joves cuiners i cuineres, per exemple. Això va passar dilluns, amb motiu del XXX Concurs de Joves Cuiners Àngel Moncusí. Dimarts va tocar viatjar a Madrid per explicar a la capital d’Espanya que Lleida aspira a tot i que vol que el Turó de la Seu Vella obtingui el reconeixement que es mereix. Dimecres vam ser a l’Horta, a la partida de Grenyana: vam visitar el Molí de Cervià, un patrimoni històric que ara ja és propietat de tots els lleidatans i lleidatanes. I vam passejar per la Bordeta per copsar l’estat d’ànim dels veïns i veïnes; i vam anar a l’Aula Municipal de Teatre, al barri de l’Escorxador. Dijous, a la Paeria, els representants dels veïns del Joc de la Bola em van venir a veure al despatx per parlar de projectes de futur, projectes ambiciosos que requeriran esforç i enginy per fer-los realitat. Després vam participar en l’homenatge que el Cicle Anònimes li feia a la Montserrat Canals, una activista social del Clot de les Granotes. Divendres tocava Pardinyes, un barri amb caràcter. “Alcalde, ens ha d’arreglar allò...”; “alcalde, en això anem bé, però en allò altre, no tant,...”; “alcalde...”.

El contacte amb la ciutadania és el més agraït de la feina i, ja que hi som posats faig una altra confessió: entre les felicitacions –que arriben– i les estirades d’orelles –que hi són–, em quedo amb les segones. La crítica m’esperona: sóc conscient que a Lleida, una ciutat que ha progressat moltíssim els darrers anys, queden coses per millorar. Entomo el repte; accepto el desafiament. Les ciutats no avancen des de l’autocomplaença, ni des del cofoisme, ni des de l’excés de confiança. Les ciutats van endavant amb exigència, inconformisme i voluntat de superació. I una tercera confessió: sóc dels que no es conformen.

Endavant, Lleida, ara i sempre!