Una feina difícil però fascinant

El proppassat 9 d’octubre va fer cent dies que el Govern d’Entesa va començar a caminar. El sociòleg lleidatà Carles Feixa va deixar escrit que aquest procés li portava records de l’hegemonia assolida per Joventut Republicana de Lleida –fundada el 1901 i integrada el 1930 dins Esquerra Republicana– i de l’alcaldia d’Humbert Torres, regidor des de 1905 i paer en cap entre 1917 i 1920.

Naturalment, utilitzo el terme hegemonia en el mateix sentit que l’usava Antonio Gramsci; és a dir, com una taca d’oli que va estenent-se i guanyant l’adhesió majoritària d’una societat, a pesar de la previsible resistència al canvi que continuarem experimentant en els propers mesos.

Donada la complexitat afegida pel fet d’haver accedit al govern d’un ajuntament que ha estat 40 anys a les mateixes mans –amb tot allò que de bo, de neutre i de negatiu es desprèn d’aquesta circumstància–, crec sincerament que és molta la feina realitzada en aquestes primeres setmanes i moltes les propostes que s’han posat en marxa. D’aquestes darreres, en destacaria la presentació d’unes ordenances marcades per la necessitat de reduir un deute excessiu (175 milions, que representen 1.271 € per persona), però que –al mateix temps– no incrementin la pressió sobre les famílies ni el petit comerç, i que apostin per la transició ecològica i la millora de l’habitatge. Com? Entre altres mesures, aplicant un tipus diferenciat d’IBI més alt per als usos i valors cadastrals més elevats i un recàrrec del 50% per als immobles residencials desocupats amb caràcter permanent, quan tres o més siguin d’un mateix propietari, i bonificant amb un 90% les persones físiques que s’adscriguin al programa de mediació per lloguer social que gestiona la Paeria.

Dues són les virtuts inherents a l’exercici de la responsabilitat política. D’una banda, un cert grau de valentia o coratge i de l’altra, una integritat pública i privada posada a prova en totes les circumstàncies. El nostre objectiu no ha de ser retenir el poder a qualsevol preu, sinó governar mentre gaudim de la confiança d’una majoria de la societat lleidatana i fer-ho tenint ben present l’advertiment que ja fa uns segles va llançar Montesquieu: “No és el major mal que pot fer un ministre sense probitat el d’arruïnar el seu poble; un altre perjudici ocasiona mil vegades al meu entendre més greu, que és el mal exemple que dóna.”

Un mandat de quatre anys és un termini curt quan es pretenen introduir canvis i fer front a polítiques complexes que necessiten un suport sostingut en el temps, i és per això que també hem d’estar disposats a buscar un consens a mitjà termini per resoldre els reptes als quals la ciutat de Lleida –com qualsevol societat urbana moderna– s’ha d’enfrontar. Perquè això sigui possible, tan important és una visió estratègica per part del govern municipal com una oposició que doni mostres d’una lleialtat institucional manifestada en la seua capacitat de cercar respostes consensuades als reptes a què em refereixo.

Crec que la gestió adequada, responsable i eficient dels recursos públics és una de les característiques imprescindibles d’un bon govern. Per tant, l’exercici de transparència en matèria econòmica que hem fet des del començament tindrà continuïtat durant tot el mandat.

La rendició de comptes és l’essència de la democràcia i l’hem de reforçar expandint les polítiques de transparència, tant a través de la publicitat activa com del dret d’accés a la informació pública.

¿Quin és el meu –el nostre– estat d’ànim, la nostra actitud, en el moment present? Ho diré manllevant les paraules que un il·lustre professor italià ja traspassat, expert en administració local, va adreçar als alcaldes: “Intenteu no deixar-vos portar per l’entusiasme. Recordeu que esteu exercint una de les feines més difícils, fatigoses i incòmodes. Intenteu no deixar-vos arrossegar per les dificultats. Recordeu que esteu exercint una de les feines més fascinants, concretes, interessants i útils.”