Trencar els límits invisibles

Més d’un segle després d’haver-se iniciat la lluita de les sufragistes per a la superació de la desigualtat política femenina, encara avui continuem observant diferències en les oportunitats d’accés de la dona en la política, un món tradicionalment masculinitzat. Els homes hi han tingut un gran protagonisme, mentre que les dones no hi hem pogut accedir amb facilitat i hem jugat un paper secundari. Les conseqüències d’aquesta desigualtat estructural les seguim patint diàriament.

Els límits invisibles amb què ens trobem per accedir a les posicions de lideratge impedeixen que l’ascens sigui equiparable al dels nostres companys. A aquest fet hem de sumar la dificultat de conciliar; és conegut per totes que la vida política en aquesta ciutat sovint comença amb una tertúlia de ràdio a les vuit i acaba a les dotze de la nit revisant el correu electrònic. A més, moltes vegades l’activitat política continua a través de xarxes informals, contactes o relacions interpersonals.

No hi ha hagut mai cap dona a l’alcaldia de Lleida ni al Rectorat de la nostra Universitat. Però tampoc hi ha hagut mai cap dona ni a la secretaria general de la UGT ni a la de comissions obreres. Àmbit de la cultura i l’art? Mai cap dona a la presidència del MACBA, ni a la presidència del Reial Cercle Artístic de Barcelona, ni a la presidència del Cercle del Liceu. Medicina? Mai cap dona a una càtedra de Ginecologia i Obstetrícia, Pediatria o Fisioteràpia. No hi ha hagut mai cap dona a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Que en lloc de dir-te Maria Teresa, et diguin Tere. O rossa. O morena. Que t’agafin de la cintura, et facin dos petons en lloc d’encaixar la mà o que s’apropin a tu sense respectar l’espai personal. O que et convidin a fer una entrevista per parlar de la teva tasca com a Regidora i acabin preguntant-te si vols ser mare o com portes això de la conciliació. Que a l’hora de decidir si acceptar o no anar a una llista, o acceptar o no un càrrec, recaigui sobre nosaltres una sobreexigència i una doble responsabilitat tòxica mal entesa.

Són preguntes o situacions que pateixen els nostres companys de Govern? No ho creiem.

Són preguntes o situacions que pateixen les nostres companyes de l’oposició? Segurament.

Els problemes que patim són compartits, les solucions i la lluita també ho haurien de ser. És evident que queda molta feina per fer i només assolirem els objectius unint-nos totes: grans, joves, trans, pobres, migrades, sense papers, lesbianes, les dels feminismes de la diferència i les dels feminismes de la igualtat.

I és que, mentre el patriarcat i la mirada masculina que inunda el dia a dia que ens envolta ens separa, el feminisme radical ens uneix. Que segueixi fent-ho cada dia i no només el 8 de Març.