Coronavirus: causes i, sobretot, conseqüències

Tot just fa una setmana de la proclamació de l’estat d’alarma i del confinament domiciliari de la majoria de la població del nostre país. La causa és coneguda per tothom: la pandèmia del Covid-19 provocada pel coronavirus SARS-CoV-2 i que està significant la major crisi sanitària que ha viscut el món en els darrers cent anys. La solució no és cap altra que investigar per trobar una vacuna, aconseguir la immunitat de la majoria de la població i trobar paral·lelament algun fàrmac retroviral que apaivagui els efectes de la malaltia.

Dit això, tot i que és cert que els científics i responsables sanitaris han de pensar en les causes de la crisi i en les seves possibles solucions, el més urgent en aquests moments és, sobretot, gestionar i intentar minimitzar les seves conseqüències. I és que són devastadores: centenars de milers d’afectats a escala internacional, hospitals saturats i, malauradament també defuncions. A casa nostra les xifres de contagiats i de difunts no paren d’augmentar dia rere dia i el pessimisme, la por, la desconfiança, i tants d’altres sentiments negatius s’estan apoderant de la nostra societat.

La gestió de la crisi s’ha centralitzat, per decret, en el govern de l’Estat espanyol. I, com en un incendi d’un bosc que no es vol sectoritzar per aturar el foc de manera més eficient, els responsables han decidit que han de ser els arbres, tots i cadascun dels arbres, els que facin de tallafocs i no permetin l’avenç de les flames. Arribats a aquesta situació, i sense entrar a valorar una decisió que jutjarà la història, depèn de cadascú de nosaltres fer aquest paper de tallafoc. Deixem de banda el pessimisme, la por o la desconfiança i actuem tots de manera eficient i coordinada. Si nosaltres no la deixem passar, la malaltia no passarà. Confinar-nos a casa té les seves dificultats i incomoditats, però també és una gran oportunitat. Per descomptat, és una gran oportunitat d’assolir l’objectiu d’aturar el coronavirus, però també de millorar les nostres relacions personals, d’enfortir la família i de fer que el país continuï funcionant treballant a distància.

I en aquest darrer aspecte, com a paer de la nostra ciutat, he de fer el més gran dels elogis cap als treballadors públics de l’Ajuntament de Lleida. Els que no han tingut més remei que sortir al carrer o anar al seu lloc de treball i també aquells que han hagut de treballar des de casa. Totes i tots, sense excepció, han complert amb les seves responsabilitats des del primer minut de la crisi. Han treballat superant totes les adversitats i, pràcticament sense límit horari, han fet que la feina de la Paeria no s’hagi aturat. Gràcies a això tothom a Lleida gaudeix, en un moment molt complicat de la nostra història, dels serveis essencials de la ciutat.

Malauradament, obligats per les circumstàncies, hem hagut de posar en marxa el teletreball. Els escriptoris virtuals instal·lats als ordinadors personals, les reunions per videoconferència, els missatges i correus electrònics, les trucades telefòniques i qualsevol eina que les noves tecnologies de la informació i la comunicació posen al nostre abast ha estat utilitzada perquè els ciutadans tinguin present que hi ha una administració municipal que treballa per ells. Fins i tot, per primer cop a la història, s’ha pogut celebrar una comissió informativa, la d’Urbanisme, per videoconferència. Va comptar amb l’assistència virtual d’una vintena de persones entre regidors i tècnics i es va desenvolupar amb tota normalitat i a plena satisfacció de tothom.

Dissabte passat vaig escriure també sobre aquesta pandèmia que afecta el nostre món i, tot i que ja ho vaig dir llavors, no vull deixar de reiterar, i tinc la plena seguretat que parlo en nom de tota la corporació municipal, el meu profund agraïment a totes les persones del sector sanitari que cuiden de nosaltres aquests dies tan durs. No hi ha paraules per descriure el gran esforç tant professional com personal que estan duent a terme. L’agraïment cap a elles de la ciutat de Lleida serà etern. També voldria acompanyar en el sentiment a les famílies d’aquelles persones que, malauradament, no han pogut superar la malaltia. Diuen que ningú mor del tot si hi ha algú que el recorda. Els ben asseguro que sempre les tindrem presents quan rememorem aquests durs moments i per tant viuran en el record de la nostra ciutat.

El món està despertant a una nova realitat, despertant al que realment ha d’importar. Aquesta situació ens ha de fer veure la fragilitat que tenim com a individus i també com a comunitat. Dependre de tots i cadascun dels nostres veïns per superar aquesta situació ens ha de fer creure en valors com la solidaritat, la generositat o la gratitud que durant massa temps hem tingut oblidades. Amb aquestes premisses tinc el ple convenciment que ens en sortirem.