La vida som “nosaltres”

Fins a quin punt la pandèmia de la Covid-19 transformarà el món? Canviaran les relacions personals? Viatjarem menys? Tindrem més consciència de comunitat? Passarà a primer pla la consideració pel medi ambient, ara que hem constatat la fragilitat de la naturalesa humana?

La ciència i la medicina guanyaran pes en els pressupostos i en els programes dels governs? Aquestes i altres preguntes són les que ara ens plantegem, en una societat trasbalsada per l’impacte d’un virus que ha posat en perill la convivència humana planetària i per al qual cap país no estava preparat.

Tenim una oportunitat per modificar la globalització neoliberal i capgirar la posició de superioritat dels interessos de les grans corporacions sobre la vida de les persones. És una oportunitat per desactivar la part més inhumana de la globalització neoliberal sense renunciar a aquells aspectes que tenen a veure amb la solidaritat i la pau. Les persones i les forces polítiques i socials que assumim la causa de les persones haurem de lluitar perquè els governs no cometin el mateix error que el 2008, quan es van salvar les empreses i no les persones, i es van socialitzar les pèrdues. Els ajuts no es poden basar només en pagaments ajornats i línies de crèdit, sinó que s’han de preveure ajuts directes que facilitin la represa de l’activitat sense provocar un endeutament que hipotequi la recuperació de les petites i mitjanes empreses i autònoms.

No puc pronosticar quin aprenentatge obtindrem, d’una crisi com aquesta, però d’una cosa n’estic segur: els aprenentatges són sempre massa lents. La velocitat de les tecnologies i de les crisis és molt més gran que la nostra capacitat de comprendre els processos que se seguiran a partir d’ara. En aquesta crisi, la qüestió serà aprendre’n o no aprendre’n, perquè seria il·lusori imaginar que podrem tornar com si res a un punt anterior a l’eclosió de la Covid. Einstein deia que la creativitat neix de l’ànsia com el dia neix de la nit, i que és en la crisi on sorgeixen els descobriments i les grans estratègies. Qui superi la crisi se superarà a ell mateix i qui inculpi la crisi del seu fracàs negligirà el seu talent. La veritable crisi és la incompetència.

La pandèmia planteja als urbanistes el repte de repensar l’arquitectura de la densitat. L’existència de les ciutats permet estalviar recursos infraestructurals i afavoreix el contacte i la cooperació entre moltes persones diferents, però des del punt de vista de la salut, una densitat excessiva és perillosa. A Bogotà i a París es plantegen la fragmentació en “ciutats de 15 minuts”. A Lleida, llevat d’algunes excepcions, el teixit urbà ja és força semblant a un espai on moltes persones podrien desplaçar-se majoritàriament a peu, en bicicleta o en transport públic. La Lleida que ens cal, després de la Covid, és una smart city: una ciutat intel·ligent en l’economia, l’estil de vida, les persones, el model de governança, la mobilitat i el medi ambient.

I és precisament des de ciutats com Lleida on han sorgit iniciatives solidàries, creatives i de voluntariat que s’han sumat als servidors públics, als tècnics i als electes. La comunitat més bàsica és la de l’empara, la que cura, i això ho estem demostrant entre tots i totes. La vida no és un assumpte privat, sinó un problema comú que hem de resoldre entre tots. Entre tots tirarem endavant aquest “nosaltres” de la solidaritat i la cooperació i és aquest “nosaltres” que ens ajudarà a afrontar la crisi sanitària i econòmica i a preparar-nos per a l’endemà.

El segle XXI és el de les ciutats. El paper de les ciutats és cabdal en la lluita contra l’actual crisi sanitària i sense comptar amb les ciutats –això val tant per al govern estatal com per al català– no ens en sortirem prou bé ni prou de pressa. Lleida també ha assumit en tots els fronts (sanitari, persones sense sostre, estructures de suport als hospitals, voluntariat...) aquest plus de capitalitat.

Per tot plegat, convocarem un Congrés virtual pel futur de Lleida 30-J, constituït per una representació dels ambaixadors de Lleida i del teixit associatiu, veïnal, social i econòmic de la ciutat, amb la intenció d’arribar a consensos amplis sobre quines són les mesures, projectes, gestions i decisions clau per encarar aquesta etapa post-Covid.

Han mort més d’un centenar de lleidatans i lleidatanes, a causa de la Covid-19 des del dia 18 de març. Pensem també en les persones que han traspassat per altres causes. Totes han rebut suport mèdic i tecnològic, però no totes han tingut oportunitat d’obtenir companyia, reconeixement, reconciliació, alliberament, dignitat, consol...

Amb posterioritat al confinament i la superació de la pandèmia, la ciutat de Lleida celebrarà un acte memorial per totes les persones traspassades durant aquesta etapa i instal·larà un espai de memòria al cementiri municipal.

Aquest cap de setmana hauria d’haver estat de festa major, a la ciutat de Lleida, però l’hem hagut de cancel·lar. Quan el context sigui més propici buscarem més d’una manera per fer que la cultura popular i els espectacles actuïn com un bàlsam per a aquest estat emocional tocat que arrosseguem i del qual cal tenir cura.

Val a dir, finalment, que ara com ara i segurament durant força temps, la meua missió essencial serà la de defensar i representar els interessos de Lleida i actuar com l’alcalde de tota la ciutadania. He passat aquestes setmanes en contacte freqüent i lleial amb el subdelegat del govern, amb el delegat del Govern, amb el president de la Diputació i amb els alcaldes i alcaldesses del territori i de les capitals catalanes. No és un moment per a jocs partidistes. Els ciutadans no ens ho perdonaríeu. I, fins i tot, he de dir que estic convençut que, entre molts d’altres canvis que propiciarà aquesta crisi global, perirà una manera anacrònica de fer política i ens haurem d’aplicar a crear-ne una altra de més eficient, respectuosa i creativa.