La vida empeny

Primera setmana en fase 1: molta més gent pels carrers, les primeres cerveses a les terrasses, ganes de sol i exterior. No sé si havia vist mai tantes bicicletes circulant per la ciutat, aprofitant el tancament dels carrers del cap de setmana.

Encara hi ha respecte per la pandèmia, complim amb devoció les mesures de seguretat que ens aconsellen, però també li comencem a saber donar un tomb lúdic. Heu vist la diversitat de mascaretes que hi ha? A poc a poc es convertirà en un atribut més de la nostra imatge personal.

Perquè la vida empeny, ens neguem a renunciar a la nostra llibertat, a la diversió, al gaudi. I això és el que ens fa seguir endavant, aquesta qualitat, aquest tret que portem als gens, que no ens deixa rendir-nos.

En aquests moments tan complicats, tan durs per a moltes persones –els que han perdut éssers estimats, els que passen per greus dificultats econòmiques– hem de ser més que mai comunitat i tenir la capacitat i la generositat de treballar pel bé comú.

Feia temps que em preguntava cap on ens portaria la deriva econòmica neoliberal, amb el sacrifici de tants valors humans, el culte a la riquesa sense importar el seu origen ni les vies per aconseguir-la o el menysteniment pels que no han tingut la mateixa sort que nosaltres de néixer en un lloc privilegiat. I la prepotència, la falta de respecte a la natura i l’agressió sistemàtica al nostre ecosistema.

Els biòlegs ens expliquen que l’equilibri de l’ecosistema és el que permet la vida i el desenvolupament dels éssers que en formen part. Sempre hi ha petits desequilibris que el mateix ecosistema resol, però si aquests desequilibris són molts grans, si les agressions són importants, es corre el risc que l’ecosistema es trenqui i, amb ell, la supervivència dels seus membres. Em preguntava quin seria l’avís important d’estar a punt d’arribar a aquest punt. I ha estat un virus, un ésser minúscul que no pot sobreviure per si mateix si no colonitza altres cèl·lules. I el que podia ser una nova malaltia circumscrita en un espai controlable, en poques setmanes ens ha afectat a tots a causa de la globalització, de la nostra manera de viure, que desafia totes les lleis d’equilibri del medi ambient i està portant al límit la nostra economia, la nostra salut i el nostre mode de vida. Així i tot, jo m’ho vull prendre com una oportunitat d’entendre, de créixer, de canviar cap a millor. Prioritzem. Hem de controlar aquesta pandèmia entre tots, col·laborant, no posant pals a les rodes. Amb mirada llarga i generosa, posada en el bé comú. Assumint renúncies personals si calen. I més que mai, els que tenim responsabilitats públiques, hem de ser transparents i saber explicar amb humilitat i sinceritat les possibilitats, però també les limitacions que tenim, sense recórrer a discursos populistes ni polítiques d’aparador. No hi ha temps per perdre amb retòriques que des d’un començament només busquen el lluïment personal o l’enfonsament de l’adversari. Amb peticions que se saben impossibles només per quedar bé.

No és moment d’irresponsabilitat, no ens ho podem permetre, hi ha massa en joc.