És el moment de pensar en els infants

Portem més de dos mesos, des de mitjans de març, parlant de la Covid-19, dels seus efectes, de les seves conseqüències en la salut de les persones i en l’economia. Hem parlat del col·lectiu sanitari, de com estan vivint –i patint– aquesta crisi. Hem parlat de les residències d’avis i dels nostres padrins i padrines, el col·lectiu més vulnerable. Hem parlat dels ERTO i de la crisi econòmica que vindrà. Però sincerament, crec que s’ha parlat poc dels nens i nenes. Dels més menuts de casa nostra. Perquè si els padrins i padrines han estat els més perjudicats per la pandèmia, els infants ho han estat pel confinament.

El 12 de març del 2020 el Departament d’Educació informava que “el Govern de la Generalitat ha decidit tancar a partir de demà tots els centres educatius de Catalunya, en coordinació amb el Departament de Salut i en el marc del Pla d’Actuació del Procicat per emergències associades a malalties transmissibles”. Una mesura aleshores necessària per contenir la infecció i evitar la propagació d’un virus que en aquell moment era encara més desconegut del que ho és ara. Una mesura, doncs, que els pares i mares vam assumir i entendre. Però, després de les dos primeres setmanes i la primera pròrroga de l’estat d’alarma, van ser moltes les famílies i experts que van demanar mesures extraordinàries perquè els nens i nenes poguessin sortir de casa, almenys uns minuts cada dia.

La Declaració Universal dels Drets de l’Infant deixa per escrit el dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure i el dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill. El govern de l’Estat va obviar aquests drets fins al 26 d’abril –el primer dia que es va permetre als nens i nenes sortir a passejar amb un adult, un mes i mig després que es tanquessin les escoles i instituts–. I és que el confinament dels més menuts ha estat, tal i com diu Roger Palà en un article a Crític el 30 de març, un “confinament dins del confinament”. Perquè els adults podíem sortir a comprar, a passejar les nostres mascotes i, en alguns casos, a treballar.

La nostra “normalitat”, la nostra quotidianitat, s’havia estroncat però encara disposàvem de breus oasis de “llibertat”. I això ens porta a parlar, un cop més, de la gestió d’aquesta crisi. És cert el que diu Palà, que s’ha gestionat des de l’adultocentrisme i el classisme, perquè de ben segur que els que han pres les decisions que afectaven els nostres fills i filles, néts i netes, nebots i nebodes, no s’han trobat amb els problemes de la majoria de la població: pisos minúsculs sense jardí, potser sense balcó, o la impossibilitat de molts pares i mares de fer teletreball.

Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria, alertava en una entrevista dels possibles efectes que aquest “confinament dins del confinament” pot tenir en els nens i nenes: problemes d’angoixa, de por, alteració del ritme del son o augment del sedentarisme. Uns efectes que la comunitat educativa haurà de treballar de valent –dedicant-hi moltíssimes hores– per reduir. A casa nostra, la Xarxa de Ludoteques i les Escoles Bressol Municipals han posat a disposició, des de gairebé el principi de l’estat d’alarma, tot un seguit de recursos perquè les famílies i els nens i nenes poguessin passar el confinament d’una forma més lleugera, amb manualitats i jocs que combinen l’oci i l’aprenentatge. També han mantingut un contacte virtual amb infants i famílies per mantenir el vincle i per vetllar per la seva salut emocional.

Perquè Lleida és Ciutat Educadora i Ciutat Amiga de la Infància, i ha d’actuar com a tal. I ara toca plantejar-nos quin paper han de tenir els nens i nenes i l’escenari post-Covid-19, del qual tant s’està parlant també aquests dies. No podem repetir els mateixos errors que amb la gestió de la crisi. Hem de generar espais on els nens i nenes puguin dir la seva, on puguin participar sense por en l’elaboració del nou mapa quotidià i educatiu. La Universitat de Barcelona, la UNED, la Universitat de la Corunya i la Universitat de Sevilla, en col·laboració amb Ciutats Educadores i Ciutats Amigues de la Infància, han iniciat durant el confinament uns cafès virtuals anomenats #infànciaparticipativa que han de servir per traçar aquests aspectes que citava en les ciutats post-Covid-19.

No serà fàcil, i més quan no estem acostumats, com a societat, que els nens i les nenes puguin dir la seva, opinar i construir, però és el nostre deure fer pedagogia en aquest sentit. És el nostre deure avançar en la construcció d’aquesta Lleida educadora i amiga de la infància.