Tribunal Constitucional i coronavirus

Malauradament, l’augment de casos de coronavirus en les darreres setmanes ha obligat el Govern de la Generalitat a dur a terme un tancament perimetral de la comarca del Segrià. Aquest fet, que afecta directament la nostra ciutat, s’ha fet prioritzant la salut de les persones i per evitar el col·lapse hospitalari que vam vorejar el passat mes d’abril.

Amb el convenciment que serà una mesura que, conjuntament amb el comportament responsable dels nostres ciutadans, permetrà superar la situació ben aviat, m’ha vingut al cap un esdeveniment del qual s’han complert deu anys fa pocs dies i que té, en contra del que alguns puguin pensar, molta relació amb la situació actual. Aquest mes de juny ha fet 10 anys des de la publicació de la sentència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El Tribunal Constitucional espanyol tombava articles clau del text referendat per la ciutadania de Catalunya anys enrere i deixava Catalunya sense marc legal legítim. Avui dia, deu anys després, Catalunya es regeix per una normativa diferent de la que van voler els seus ciutadans. Aquell 28 de juny de 2010 es va esberlar el pacte constitucional que va facilitar la transició des del franquisme i el pacte no escrit segons el qual Catalunya s’avenia a formar part de l’estat espanyol per consolidar el desenvolupament de l’estat de les autonomies. Les retallades van ser de gran envergadura, i van deixar en evidència el sistema legal de l’Estat, car un organisme com el Tribunal Constitucional, format per dotze persones nomenades a dit, va posar contra les cordes la triple legitimitat democràtica del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i del referèndum. Formalment es van anul·lar catorze articles, però també es va imposar la interpretació vinculant del Tribunal Constitucional en molts més. A la pràctica vam entendre que, s’acordi el que s’acordi entre parlaments i voti el que voti la ciutadania, es farà el que diguin dotze magistrats. La sentència, entre altres aspectes, va titllar Catalunya de nació sense valor jurídic; es va retallar el poder judicial català i la capacitat de la Generalitat d’organitzar el seu territori en vegueries. Es va laminar totalment l’abast de les competències exclusives i es van retallar les competències compartides, sempre en perjudici del govern català. Entre d’altres, es van eliminar quasi totalment les competències sobre immigració, de gran importància per la gestió d’un territori. I es van eliminar tots els avenços en gestió tributària, en finançament local, en serveis socials i tantes i tantes competències que afecten de manera directa la qualitat de vida de les persones. Per més sorna, articles que van ser eliminats totalment perviuen amb el mateix redactat literal en estatuts d’autonomia d’altres comunitats. Va ser una expulsió en tota regla del sistema constitucional espanyol. I així ho va entendre la ciutadania de Catalunya. Abans-d’ahir, 10 de juliol, va fer deu anys que vam anar a Barcelona a manifestar-nos contra aquella infame sentència. El lema “Som una nació. Nosaltres decidim” és plenament vigent des de fa més d’una dècada. El sentiment continua viu. Un sentiment a no ser acceptats tal com volem ser. Una sensació a no ser acollits però alhora retinguts contra la nostra voluntat. Per tot això, avui ja no volem un nou Estatut, volem marxar d’allà on no se’ns reconeix com a poble. Tenim un Parlament de Catalunya amb majoria independentista i la gran majoria dels nostres ajuntaments també ho són. Hem consultat a la ciutadania dues vegades tot i el rebuig de l’Estat espanyol. Vam votar el 9 de novembre de 2014 i els que ho van fer possible van ser represaliats. I vam votar l’1 d’octubre de 2017. Aquell dia tots vam rebre els cops de les forces d’ocupació espanyoles i, tot i la violència esmerçada per impedir-ho, més de dos milions de catalanes i catalans vam decidir trencar els lligams amb l’Estat espanyol. I vam tornar a ser reprimits. Tenim presos polítics pel fet d’oferir al poble l’oportunitat de votar. I tenim exiliats. Persones que van haver de deixar les seves cases, les seves famílies i els seus amics per no ser víctimes de la injustícia i poder defensar des de la llibertat els drets del nostre país. Tots ells, presos i exiliats, defensen els drets i llibertats dels catalans des del sacrifici. El sacrifici de no veure els seus. De no viure amb els seus. I avui tenim el Segrià tancat i el país pendent d’evitar rebrots de la pandèmia del coronavirus. I penso en totes aquelles competències que el poble va demanar majoritàriament en un referèndum i que fa deu anys ens van ser arrabassades. Competències en serveis socials, en sanitat, en treball, immigració, en gestió territorial, en finançament local. Tantes i tantes opcions de fer una millor gestió de la situació d’extrema gravetat que estem vivint. Els nostres governants estan lligats de peus i mans per un Estat que any rere any ens drena milers de milions d’euros dels recursos que generem els catalans pagant els nostres impostos. Un Estat que no creu en la delegació competencial i que en l’afany de centralitzar-ho tot ha fet una gestió nefasta de la pandèmia. Tota acció té conseqüències. I molts cops són greus i a llarg termini. Allò del 2010 ha perjudicat la salut i les vides dels catalans el 2020. Estic fermament convençut que una Catalunya independent gestionaria i resoldria els problemes de la gent molt més eficientment i sobretot de manera més propera i comprensiva amb les situacions personals que se’n deriven. És per això que molts treballem per un país independent. Per fer de Catalunya un país normal entre els països normals del món. Ho fem des dels carrers, des de les entitats i associacions, des dels ajuntaments, des del Parlament de Catalunya i també n’hi ha que ho fan des de les Corts espanyoles. Els meus companys de govern i jo mateix ho fem des de la Paeria de Lleida.

Ajudar a solucionar els problemes dels lleidatans també és una manera de fer millor el país i avançar cap a una Catalunya lliure que ens permetrà fer-la pròspera, acollidora i amb una qualitat de vida molt millor que la que ara tenim.