Ens imaginàvem lliures

Aquest estiu, tan diferent dels últims que hem viscut, em venen al cap imatges una vegada i una altra dels estius de la meva infantesa: estius llargs, calorosos i monòtons, quan ens passàvem moltes hores a casa, els carrers eren buits per la calor i les hores s’assaborien lentament. Estius d’adolescència, melangiosos, un punt avorrits, quan una de les principals i més gratificants activitats era la lectura. Temps en què un llibre era un bé molt preuat, una finestra al món, l’oportunitat de viure aventures, conèixer cultures i pensaments diferents, persones reals i persones fictícies.

Recordo uns quants llibres que vaig descobrir aleshores i que d’alguna manera m’han acompanyat en molts moments de la meva vida. Aquests dies, he recuperat per rellegir una de les meves icones personals: La pesta, d’Albert Camús. Una novel·la de ficció que recrea una epidèmia de pesta a la ciutat algeriana d’Orà, on s’aplica un confinament sanitari i s’incomunica la ciutat. Malauradament, crec que la història ens és massa familiar.

Narrats en clau de crònica, anem seguint els esdeveniments i la història natural de l’epidèmia a la ciutat, al costat del doctor Bernat Rieux, un metge com qualsevol altre que senzillament va lluitar contra la plaga i va ser solidari amb les víctimes. Tan senzill, tan simple i tan gran. Us en deixo un fragment que em sembla descriptiu: “Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.”

A nosaltres ens ha tocat la plaga de la Covid-19. Una plaga en forma de pandèmia que ens ha trencat els esquemes i ens ha alterat la manera de comunicar-nos i de veure el món. Diu Camús que “els nostres ciutadans no eren més culpables que d’altres”. Els lleidatans i lleidatanes no vam ser més culpables que la resta de ciutadans de Catalunya per encarar la fase de represa amb ganes. Teníem ganes d’abraçar-nos, de tornar a seure a les terrasses, de veure la nostra família i els nostres amics.

És per això que aquest segon confinament –o tancament perimetral– ha suposat un cop molt fort per a molta gent (i no em refereixo només a l’impacte econòmic que, òbviament, és molt important i caldrà posar-hi tots els esforços possibles). Em refereixo a un impacte psicològic i social. Vam creure que podíem ser “lliures” de la “plaga” durant els mesos d’estiu, que gaudiríem d’una treva, i ara hem d’aprendre –un cop més– a gestionar la frustració i l’impacte que ha suposat el reconfinament del Segrià.

Certament, no serà l’estiu que ens havíem imaginat. Aquestes vacances, marcades per les restriccions socials i de mobilitat a causa de la pandèmia ens inviten a més recolliment, a més estones amb nosaltres mateixes a casa, prop d’un ventilador o al balcó prenent la fresca.

És una oportunitat per llegir i rellegir, retrobar-nos amb aquest acte tan íntim i tan ric que és la lectura. Ai, la lectura; n’hi ha tanta, n’hi ha per tothom! Aquesta setmana ho hem pogut comprovar amb la celebració del Sant Jordi d’Estiu, que a Lleida (i a la majoria de ciutats del nostre país) hem viscut per primer cop reclosos dins de les llibreries. Qualsevol de nosaltres pot trobar llibres que ens interessin i apassionin. Aquest estiu més que mai, gaudim d’aquest plaer tan gran.