Covid-19 i habitatge: plou sobre mullat

Com si ens trobéssim enmig d’un toll gegant i continués plovent, a bots i barrals, sense botes d’aigua, ni tan sols un paraigua. Aquesta podria ser la descripció de l’emergència habitacional que patim en temps de Covid-19.

Plou sobre mullat, més famílies troben amenaçat el seu dret a un habitatge digne, però les administracions no reaccionem com tocaria. Ni les lleis acaben de canviar, ni es destinen diners per atendre la magnitud d’aquesta emergència.

I amb l’aigua al coll, i amb l’Estat i la Generalitat mirant cap a un altre costat, els ajuntaments ens hem d’arromangar per atendre el dret a l’habitatge. Perquè, ja se sap, els municipis som la primera línia d’atenció a la ciutadania, encara que ens hàgim trobat un deute de 175 milions.

Estem encantades de ser l’administració més propera, però si no se’ns facilita amb urgència un paraigua, si no s’aproven ja recursos i mesures financeres per atendre els efectes de la Covid-19, no tenim capacitat per fer front a les necessitats socials que tenim a sobre. El finançament insuficient local és un problema crònic que s’agreuja en el context actual. Per això, el municipalisme s’ha unit i hem reclamat, amb altres ciutats, una fórmula que afavoreixi la gestió i el finançament dels municipis i un repartiment just dels 140.000 milions d’euros del fons europeu amb què comptarà Espanya.

Mentre reclamem a la resta d’administracions que facin la feina, la Paeria en fa, malgrat que l’autonomia municipal no és pas la que voldríem. Aquesta setmana, com a alcalde accidental, he comunicat al conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, que l’ajuntament de Lleida vol exercir les competències en habitatge per desplegar les possibilitats que contempla la Llei d’Habitatge de Catalunya i donar resposta a les necessitats residencials a la ciutat.

Tenir aquestes competències ens permetrà fer requeriments als propietaris d’habitatges buits, aplicar quan s’escaigui un recàrrec del 50% de l’IBI, sancionar i fer expropiacions temporals forçoses als grans tenidors o fer front a situacions de sobreocupació. Per estrany que sembli, els anteriors governs a la nostra ciutat no ho havien demanat.

Més competències en habitatge permetrà avançar en les mesures promogudes aquest mandat per aconseguir que tenir una llar sigui un dret, i no un luxe, per a tothom. Hem impulsat convenis amb l’Agència Catalana de l’Habitatge per a la cessió d’habitatge de tempteig, i hem obert el dret de tempteig a entitats del tercer sector perquè puguin comprar per a ús social amb crèdits tous de la Generalitat.

Hem signat convenis amb la Federació d’Agents de la Propietat Immobiliària per la cessió d’habitatge a la Xarxa de Mediació, per dotar-la de pisos assequibles per a les persones inscrites al registre d’habitatges socials, amb avantatges per als propietaris que opten per aquesta via. No tant com voldríem, però hem facilitat habitatge social a la Mesa d’Emergència, on se n’adjudica cada mes a famílies en risc de perdre el seu pis o que ja l’han perdut. I hem preparat habitatges d’urgència perquè les famílies no hagin de passar aquest tràngol en hotels o residències. I treballem per aportar pisos al programa Housing First de reinserció per a persones sense sostre impulsat per Sant Joan de Déu. També ens reunim amb entitats, sindicats i plataformes com la PAH o Mariola en Moviment per cercar solucions als problemes d’habitatge a Lleida.

I tot plegat, és suficient? No, no ho és. Seguim amb un problema greu d’accés a l’habitatge, amb moltes persones al carrer, amb centenars d’habitatges ocupats en molts casos per la impossibilitat d’accés a un lloguer, fins i tot amb ingressos i possibilitat de pagar-lo.

Perquè moltes persones estigmatitzades no tenen l’oportunitat de demostrar que poden ser inquilins, pagant com tothom, i bons veïns. Perquè molts propietaris viuen amb la por de llogar pel risc d’impagaments. Perquè molts grans tenidors utilitzen els habitatges per especular i els mantenen buits. Perquè les lleis encara tenen molt camí a recórrer per assegurar que l’habitatge sigui realment un dret, sense distinció de raça, costum o creença.

I perquè no destinem com a ajuntament els recursos que faria falta destinar per arribar a tothom. Aquest regidor d’Habitatge continuarà escarrassant-se per convèncer els socis de govern i a la resta de grups de l’oposició que cal més dotació pressupostària per a habitatge. I per seguir defensant davant les entitats, els bancs i qui convingui que l’habitatge és un dret amb el qual no podem escatimar.

Les famílies necessiten arrelar per recuperar-se: qualsevol inversió en habitatge reporta uns beneficis socials enormes, uns estalvis futurs en prestacions i ajudes socials enormes. En definitiva, una societat i una ciutat millor, on vivim tots i totes. I les conseqüències de la pandèmia ens posen a prova com mai. Però us asseguro que no ens rendirem al desànim i treballarem amb les eines que tenim a l’abast i l’ajuda que puguem aconseguir. És el nostre compromís i el complirem.