La pandèmia que ha canviat les nostres vides

La definició de salut més clàssica i compartida és la que va formular l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948: l’estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties. Quan parlem de la salut en termes genèrics –i aquests últims set mesos de pandèmia no hem fet altra cosa–, sovint ens oblidem de la primera part de la definició: del benestar psíquic i social.

Els humans som éssers socials. Necessitem estar en comunitat per viure, per treballar, per fer festa, per fer celebracions. Tot això la Covid-19 s’ho ha emportat i no ho estem gestionant, perquè tampoc n’estem parlant prou. Estem implementant mesures sanitàries i de contenció de la vida social per salvar la nostra salut física (aquesta absència d’afeccions o malalties) però que estan afectant directament la nostra salut social.

Cada cop són més freqüents els articles i comentaris als mitjans de comunicació que fan referència a l’esgotament col·lectiu que estem vivint –i patint–, conseqüència del necessari compliment de les estrictes mesures sanitàries per contenir la pandèmia. Aquest esgotament col·lectiu l’OMS l’ha batejat com a “fatiga pandèmica”. I les dades també són preocupants: afectaria un 60% de la població, que experimenta estrès, apatia i desmotivació a conseqüència del confinament, la por al contagi o la pèrdua dels éssers estimats i de la feina. El resultat final és la desmotivació a l’hora de seguir les recomanacions i restriccions establertes per les autoritats sanitàries.

Escoltava una taula d’humanistes en una emissora de ràdio, formada per filòsofs i sociòlegs, que reflexionaven sobre el tractament mediàtic que s’ha fet de la pandèmia i també de l’enfocament que hi han donat les institucions. S’ha parlat amb metges, científics, epidemiòlegs, infectòlegs, però ningú ha tingut –prou– en compte les ciències socials. Els filòsofs, sociòlegs o humanistes ens poden donar una visió molt interessant del que està passant i ens poden aportar solucions per mitigar aquesta fatiga pandèmica que afectaria sis de cada deu persones.

Em centraré, concretament, en els efectes socials que ha tingut la Covid en un grup de la població: els nostres avis i àvies. Ja des del principi –en el cas de Lleida creant la Xarxa de Solidaritat, per exemple– vam bolcar tots els nostres esforços a assistir la població més vulnerable, la de més edat, perquè no haguessin de sortir de casa (fent-los la compra, anant a la farmàcia a buscar els medicaments, etc.). Ara, però, cal anar més enllà. Cal garantir la salut emocional d’aquestes persones que –de sobte i com tota la resta de la població– s’han quedat sense fer les seves activitats quotidianes, que en molts casos eren la via d’escapament d’un dels mals que assolen la nostra societat, la solitud.

Són nombroses les entitats o associacions que ja han començat a posar sobre la taula aquest tema. El Consell de la Gent Gran de Catalunya parlava de la necessitat de continuar promovent activitats per a les persones grans (adaptant-les, evidentment, a la situació actual). Per a molts padrins i padrines, la classe d’informàtica, de ganxet o de ioga eren el moment de lleure de tota la setmana. Hem de treballar per reduir l’aïllament i la solitud en què acostumen a viure aquestes persones, situació que ha empitjorat –com he dit– pel confinament. Aquesta solitud, aquest aïllament que els provoca el confinament, augmenta la seva sensació de vulnerabilitat, aquesta paraula que sembla que hem descobert amb aquesta pandèmia.

Som éssers socials. Necessitem el contacte humà i sentir l’afecte de les persones que ens envolten. Però aquesta antipàtica pandèmia ens obliga a escatimar petons i abraçades per als que més els necessiten. Tots coneixem algun avi o àvia que està sol, i també alguns que no ho estan tant perquè tenen el suport de la família. Truquem-los i diguem-los que els estimem.