L'Agenda 2030, un 'déjà-vu'

Definitivament la Covid-19 ens està posant a prova. Posa a prova la nostra coherència, valors i relacions. El vaivé d’aquesta suposada nova realitat, la inexistència d’un futur proper susceptible de ser planificat i l’esgotament mental que estem patint totes i tots ens empeny cap a una mena de pessimisme ad aeternum.

Laies, Ibrahimes, Jasmines, Mihaeles, Jean Carlos, Alikas, Robertos, catalans, senegalesos, marroquines, romanesos, dominicans, nigerianes, bascos, ateus, catòlics, budistes, musulmans, casats, divorciats, vídues, mestresses de casa, electricistes, sanitàries, manters, restauradors, treballadores socials, dependents, emprenedores...

És igual qui siguis, d’on vinguis, quina edat tinguis o en què creguis, però ara més que mai no ens podem permetre la normativització del pessimisme com si es tractés del nostre new age.

Els diferents sistemes socials i econòmics d’arreu del món estan en escac. Per tant, les nostres comunitats requereixen el millor de cadascú de nosaltres. I l’única via per fer-ho possible és deixar enrere la militarització d’una narrativa que solament ens “incita” a buscar culpables i decaure.

Està clar que les administracions hem comès errors (més dels que ens hauria agradat), i reconèixer-ho és una cura d’humilitat que ja ens toca fer als gestors d’aquesta pandèmia. Tot i que en el camí també hem après molt. Però com ja he dit, això no va de culpables, va –com bé diu Josep Ramoneda– de com desconfinem el futur.

Desconfinar el futur no pot esdevenir sinònim d’antiga normalitat. Desconfinar el futur és sens dubte donar resposta als nostres desafiaments ambientals, socials, econòmics, tecnològics i, per què no, ètics. En definitiva, un futur que ja no pot seguir girant l’esquena a l’Agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

La pandèmia ha tret a la llum la nostra vulnerabilitat, tant la de les persones com la de les comunitats de les quals formem part. Una vulnerabilitat que s’ha manifestat especialment en les ciutats, centres de creixement econòmic que acullen més de la meitat de la població del món. Aquesta concentració poblacional és la que atorga l’avantatge a les ciutats, per afavorir la circulació d’idees i iniciatives, i la suma d’esforços i recursos, però alhora la que les fa més vulnerables. Ja hem vist com han estat els llocs on el Covid i la necessitat d’aturar-la han fet trontollar la salut pública, l’economia i el teixit social.

La reconstrucció de les nostres societats ha d’anar de la mà de l’Agenda 2030, que ens marca com a objectiu unes ciutats més inclusives, segures, resilients i sostenibles. Això passa per aconseguir que totes les persones tinguin accés a un habitatge i a serveis bàsics adequats, segurs i assequibles. A millorar la situació en què es troben els barris marginals. A fer una urbanització inclusiva i sostenible, amb una planificació i gestió participatives. A crear i reforçar vincles econòmics, socials i ambientals positius entre les zones urbanes, periurbanes i rurals de manera que s’enforteixi la planificació del desenvolupament d’àrees més àmplies.

Institucions, entitats, empreses i ciutadania aquest cop ens ho hem de prendre seriosament perquè no hi haurà més oportunitats. L’èxit només està garantit si totes som capaces de teixir aliances, generar sinergies i crear valor públic. Pels que creuen que l’Agenda 2030 és una agenda més, s’equivoquen. És l’agenda de la reconstrucció post-Covid.