Combatre la fatiga pandèmica, un repte comunitari

L’OMS recentment ha instaurat un nou concepte que vol definir una situació física i mental nouvinguda i que engloba les reaccions de les persones davant la malaltia, les mesures prolongades en el temps i les restriccions en la vida diària que ens ha provocat la Covid-19. És el que s’anomena fatiga pandèmica.

Aquesta pandèmia per la Covid-19 ens ha portat sofriments de tota mena: físics i emocionals, pèrdues humanes, la por al contagi i a fer vida social, entre molts altres. A molts col·lectius els ha afectat directament en la seva economia, i els ha posat en situacions empresarials i personals molt dures i complexes.

A mesura que han anat passant els dies, aquell convenciment comunitari d’estar fent un canvi radical de vida, un sacrifici per una causa major, aquella comunió i reconeixement amb els sanitaris, considerats herois socials, a poc a poc han derivat en un cansament i malestar generalitzat. La incertesa es va instaurant en bona part de la ciutadania, no només pel que fa al mateix estat de salut sinó a les condicions de vida que vindran i que encara no ens atrevim a definir.

Tot aquest cúmul de sentiments i emocions, que anomenem fatiga pandèmica, tenen conseqüències en l’estat mental i físic de les persones que ens fan més vulnerables a patologies mentals com ara l’ansietat i la depressió. Això es veu a les últimes dades del baròmetre del CIS, que ens mostren un increment important d’aquestes patologies i trastorns. Gairebé 6 de cada 10 persones a l’Estat espanyol tenen símptomes relacionats amb ansietat i depressió, però és que un 14% dels enquestats (1,5 de cada 10!) afirma haver patit crisis d’ansietat o pànic, amb una incidència lleugerament més alta en la població entre 18 i 44 anys.

Aquest escenari té una altra derivada que finalment es pot girar en contra i alentir encara més la superació d’aquesta situació. Apareix un cansament i una desmotivació per continuar seguint les mesures i conductes de protecció recomanades.Però com a comunitat no podem fer passos enrere. Tot i que aquesta reacció és esperable i normal després de tants mesos de restriccions dures, no ens podem permetre amenaçar els esforços fets fins ara per controlar la propagació del virus.

En aquest sentit, l’OMS ens fa unes recomanacions estratègiques per mantenir la complicitat de la població que gestors i governants hem de tenir en compte.

No podem deixar de banda

el punt de vista de la ciutadania, cal entendre i comprendre com se sent la població en cada moment i tenir-ho en compte a l’hora de prendre decisions. Hem de permetre que les persones visquin les seves vides amb el mínim risc possible, les mesures dures i restrictives deixen de ser efectives quan es perllonguen en el temps.

Hem d’involucrar la ciutadania com a part de la solució. Cal poder mantenir la presa de decisions personals amb la consciència del bé comunitari. I, sobretot, hem de reconèixer i abordar les dificultats que el profund impacte que la pandèmia té sobre la vida d’algunes persones.

Les dades epidemiològiques fa dies que ens mostren que estem en un altiplà de contagis que no acaba de fer net. Confiem i esperem l’arribada de la quantitat suficient de vacunes en els mesos vinents per adquirir la tan desitjada immunitat de grup, però mentrestant hem de poder recuperar alguns aspectes de la vida normal i econòmica, si no volem acabar sent víctimes d’aquestes patologies mentals.

Hem après molt en poc temps, gestors, tècnics, polítics i ciutadania. Sabem com hem de comportar-nos per minimitzar els riscos. Només ho hem de fer. Sortir? Sí, però mantenint bombolles. Passejar, comprar, anar a espectacles o gaudir de la restauració? També, però mantenint totes aquestes mesures de seguretat que ja tenim tan interioritzades.

I si una cosa hem après, al llarg d’aquest any de Covid-19, és a fer comunitat, a teixir aliances i xarxes. Combatre la fatiga pandèmica és, també, un repte comunitari.