11S, continuem treballant, construint i persistint

La memòria de la nostra ciutat, del nostre poble, en cada 11 de Setembre –i les seves vigílies– ens porta als peus de la Seu Vella, al Convent del Roser i a aquells espais emblemàtics que han marcat la història del nostre país i de la nostra ciutat.

La capitulació de la ciutat de Lleida, el 7 de novembre de 1707, 7 anys abans de l’11 de setembre de 1714, va ser conseqüència directa de la derrota aliada a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril. Són diversos els monuments i espais que ens recorden la caiguda de Lleida, durant la Guerra de Successió. Les bretxes a la muralla, entre Magdalena i Carme, els fets del convent del Roser, l’explosió de la mina de Sant Andreu.

formen part del paisatge de la batalla, però és a la Seu Vella on va tenir lloc el darrer acte de la caiguda de Lleida; és dalt del punt més alt de la ciutat que resistiren els darrers homes de la guarnició aliada i que patí fam i set una bona part de la ciutadania. Però també hem de nomenar el Convent del Roser, on es fa l’ofrena de les entitats de la ciutat, perquè també és, sens dubte, símbol de la resistència lleidatana i un dels protagonistes de les violències d’aquell 12 d’octubre de 1707, quan les tropes de Felip V hi van calar foc i hi van cremar o executar els lleidatans que s’hi havien refugiat. És per això que aquest any estrenem, també, un plafó informatiu als peus del Convent.

El Roser forma part de l’anomenada Ruta 1714, que recorre els espais de la ciutat que van ser protagonistes durant el setge. Aquest any, doncs, les persones, entitats, veïns i veïnes que vinguin a fer la tradicional ofrena podran llegir en aquest plafó els fets històrics que van marcar la ciutat i podran entendre per què és un dels llocs significatius. Farem tots plegats, doncs, un exercici de memòria històrica més conscients que mai.

En l’esperit de l’11 de Setembre se sent representada una gran majoria social de catalans i catalanes que viuen el catalanisme com a expressió del seu patriotisme i de la seua adhesió a una llengua, unes institucions i un projecte nacional integrador. Aquesta base comuna i compartida, tan digna com la que cohesiona centenars de pobles de tot el món, defineix la nostra diada, que no és pas un moment ideològicament neutre, ni històricament col·locat fora del temps.Des d’una perspectiva republicana i democràtica, tenim el repte de reforçar els serveis públics; reconciliar el treball amb la vida; lluitar amb eficiència per afrontar el canvi climàtic; recuperar la cultura com impulsora d’una ciutadania lliure i compromesa, i fer possible una via àmplia cap a la independència, i per fer-ho possible cal que l’independentisme aglutini la pluralitat i la diversitat catalana, que parteixi de la cooperació i no de la competició i ens faci forts davant dels embats de les estructures estatals.Aquesta setmana s’han complert, precisament, cinc anys de l’aprovació de les anomenades “Lleis de desconnexió” i del referèndum. “El 6 i 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya feia l’acte de sobirania més important des dels fets d’octubre de 1934”, així ho escriu Germà Capdevila a Nació Digital.

En aquest article es parla també del tarannà i la solidesa que va demostrar la presidenta Carme Forcadell, durant aquelles dues jornades –potser les més intenses de la història contemporània de Catalunya– al parc de la Ciutadella. L’actitud de Carme Forcadell, dialogant en tot moment, contundent quan va ser necessari, forta, decidida i esperançadora va ser, també, l’actitud de la majoria de catalans i catalanes gairebé un mes després. Perquè l’1-O és ja patrimoni d’un poble que a ulls del món es va guanyar el dret a decidir i construir el seu futur.

No podem oblidar que el gran èxit del 2017 va ser posar les urnes sense que el govern espanyol les detectés. Una humiliació que els poders de l’Estat van compensar amb una resposta policial i judicial brutal. Cinc anys més tard, la realitat és tossuda.

El llindar de l’independentisme està en els dos milions de vots i no és suficient, encara. L’independentisme ha de recuperar la coherència i la fortalesa com a govern amb una estratègia basada en el que és possible i no en el que ens agradaria que fos possible o correm el risc que una part de la ciutadania se’n vagi a l’abstenció o es desplaci cap a altres opcions.En cap lloc del món el camí cap a la llibertat és un camí fàcil ni ràpid. Al cap i a la fi, sortir-se’n o no no depèn de tenir o no la raó, sinó de si es compta amb prou força per fer viable un determinat projecte.

Quan em pregunto si val la pena seguir en aquest camí, després de tants anys, després d’aquella famosa imatge on érem només tres diputats independentistes al Parlament de Catalunya.. no en tinc cap dubte, perquè el camí cap a la República és irreversible. Perquè per més que ho intentin no ens aturaran, no ens frenaran, ans al contrari, aconseguiran que cada cop s’hi sumi més gent, en aquest projecte. Perquè el nostre compromís no acaba només a obtenir la independència de Catalunya, sinó a traçar i cohesionar uns Països Catalans que ens son identitat. Però és un fet que encara hi ha molta gent que no ho veu, ni ho viu així. La conclusió és senzilla: cal seguir treballant. Cal seguir construint. Cal seguir persistint. L’èxit de qualsevol empresa no depèn de la pressa, sinó de la feina que es faci per aconseguir-la. I en això, en persistència i resiliència, els catalans i catalanes en tenim gran experiència.

Molt bona diada a tothom. Visca Catalunya lliure!