M'enretiro sense marxar

Ja he reconegut en una anterior ocasió que els resultats de les eleccions del 28 de maig no van ser bons per a Esquerra Republicana, sobretot en les ciutats mitjanes o grans en què governàvem –en solitari o en coalició–. Cal tenir en compte, entre d’altres factors, la desmobilització de l’independentisme i l’abstenció que, en el cas de Lleida, ha estat 9 punts superior, de tal manera que la participació tot just ha superat el 51%.

Aquesta desafecció, sumada a un cert gir a la dreta, hauria de fer reflexionar els partits polítics i la societat civil, i fins i tot el mateix PSC que, tot i haver estat la llista més votada, ha perdut electors, en relació als comicis de 2019.

Hem progressat amb la desaparició de Cs, però hem empitjorat amb l’aparició de Vox. Com els lectors i lectores ja deuen saber, he pres la decisió de no recollir l’acta de regidor per al mandat que s’iniciarà el 17 de juny, recuperar la que ha estat sempre la meua vocació –la docència i la recerca– i tornar a la Universitat de Lleida. Crec sincerament que és la meua obligació entomar serenament una part de la responsabilitat pels resultats del dia 28 de maig.

És per això que, per dir-ho en paraules de Marina Garcés, vull continuar vivint, pensant i lluitant, opto per enretirar-me sense marxar del tot i em situo en els marges de la política. M’ho deveu haver sentit més d’un cop: sempre he defensat que cal limitar el temps durant el qual una persona ocupa un càrrec de representació política. En el meu cas, el límit l’he establert entre 4 i 8 anys.

Mai més de 8 anys, perquè voler estar sempre en tot és més aviat una feblesa. Cal que hi hagi seny, control de les emocions i una mica d’humilitat, perquè el sentit de la vida es comprèn mirant enrere, però la vida s’ha de viure mirant endavant. Per a qualsevol que es mogui sota la lògica de l’ètica de la convicció, allò realment rellevant és actuar des de la coherència més absoluta amb els valors que es defensen.

Qui es mogui –a més– sota la lògica de l’ètica de la responsabilitat, ha d’assumir la realitat en tota la seua dimensió, amb les limitacions i complexitats de la societat i la condició humana i, per tant, estarà obligat a tenir en compte les conseqüències de les seves accions, sense buscar excuses de mal pagador, sobretot quan les coses no van bé. Aquest és el meu cas. Valors com l’empatia, la cooperació o l’honestedat, aquest compromís de posar les persones al centre, són els que he procurat que caracteritzessin el meu tarannà, a l’hora d’exercir l’alcaldia.

M’he compromès amb l’exercici de defensar els drets bàsics, barri a barri, plaça a plaça, perquè crec que el nostre deure és defensar el dret de tots i totes a la felicitat. A viure una vida que valgui la pena ser viscuda. Garantir el dret de tothom a viure en una ciutat justa i equitativa, perquè el que compta no és la identitat, sinó la identificació, i la nostra nació i la nostra ciutat han d’oferir a totes les persones les oportunitats per construir el seu propi projecte vital, amb dignitat, respecte i il·lusió.

Ser alcalde de Lleida durant quatre anys no ha estat el fruit d’una ambició, ni un somni llargament incubat, sinó en tot cas un honor i un compromís de servei a la comunitat que he afrontat amb tot el meu cor, totes les meues forces i totes les meues capacitats. He procurat posar-me a la pell dels altres, fins i tot a la dels meus adversaris polítics, i tractar-los sempre amb amabilitat i justícia. Han estat, per diverses raons, quatre anys complexos i difícils, però també esperançadors i fruitosos.

Per a mi, sens dubte, els més difícils però també els més apassionants i els més gratificants de la meua vida política. He fet sempre el millor que he pogut, en qualsevol moment i circumstància, sense deixar-me arrossegar pel pessimisme ni la por, sinó guiat per l’optimisme i la confiança, que són les virtuts que ens fan avançar com a societat. Aquest és també un moment d’agraïments –n’hi ha tants a expressar, que no puc ni insinuar-los– i també de demanar sincerament excuses a aquells o aquelles que s’hagin sentit ofesos, malinterpretats o oblidats per mi.

Més enllà de la relació causa-efecte, el futur és incert i l’evolució de la nostra societat no s’esdevé de forma contínua. Hem d’aprendre tots a sentir-nos bé en la calma i en el conflicte, en totes les situacions que la vida ens presenti. Us desitjo sincerament tota la saviesa per navegar per situacions complexes de la millor manera possible i per fer el millor que pugueu fer, en qualsevol moment i circumstància.