Com a casa, enlloc

Comptar amb un sostre que ens aixoplugui i quatre parets que ens protegeixin no és només una qüestió física. Aporta benestar i la sensació de pertànyer a algun lloc. Sentir-se com a casa és estar còmode i segur. I això no hauria de ser un privilegi perquè és un dret de totes i tots.

Malauradament, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una quimera per a moltes persones i és aquí on les administracions, però també la iniciativa privada, hem d’actuar amb rapidesa. Els ho hem transmès aquesta setmana als i les representants dels diversos col·legis professionals i gremis implicats en el sector, amb els quals hem tingut l’ocasió de reunir-nos per avançar en l’estratègia que ens ha de conduir al Pacte per l’Habitatge. Partim d’una realitat: el mercat immobiliari de Lleida està tensionat perquè la falta d’oferta fa impossible respondre als requeriments reals. M’explico. Es calcula que, de mitjana, cada any es creen a la ciutat unes 350 noves llars, però només s’estan acabant 193 habitatges. És a dir, el mercat de nova construcció només pot donar resposta a poc més de la meitat de parelles, famílies o joves que s’emancipen. Per postres, s’ho han de poder permetre. Per facilitar-los aquesta nova vida, treballem, per exemple, en el desenvolupament de sectors urbans que tenen un potencial de prop de 2.000 habitatges de protecció oficial. Aquesta és una de les nostres prioritats mentre esperem resposta de la Generalitat –que és qui té realment les competències en habitatge– a l’oferiment que vam fer de cedir sòl municipal per a la promoció de fins a 400 pisos socials. També tenim pendent resoldre la petició de modificar els preus màxims dels habitatges protegits, per tal que la construcció sigui rendible per als promotors lleidatans. Confiem que el govern català s’adoni, com nosaltres, de la urgència de posar mans a la feina en aquesta qüestió.Nous sectors, a banda, pretenem també impulsar la regeneració de zones com la Mariola –pendent del projecte Barris amb Futur de la conselleria de Drets Socials– o el Centre Històric, on ens agradaria generar operacions urbanístiques i, molt especialment, oportunitats encarades a nois i noies que somien instal·lar-se pel seu compte. Perquè un pis és també el resultat d’esforços i il·lusions. Comptar o no comptar amb un espai propi en condicions determina –i de quina manera– el present i el futur. De fet, la falta d’habitatge és una de les causes de l’exclusió social. Com ho és la solitud que tantes vegades es dona entre les persones grans. Estudiem també com abordar-la a través d’alternatives en auge com la convivència col·laborativa, coneguda com a cohousing. D’idees en tenim moltes i estem oberts a propostes. Per fer-les realitat, la paraula clau és complicitat. Institucions i sector privat hem d’anar de bracet en molts temes però en el de l’habitatge particularment. De totes i tots nosaltres depenen molts projectes de vida que són, al cap i a la fi, els ingredients que conformen una capital dinàmica, solidària i amb oportunitats. Una ciutat per quedar-s’hi, on arrelar i créixer perquè és casa.