La mirada d’Ureña

“Crec que aquest ha estat el meu secret i el meu mèrit, fer sempre el que m’ha agradat”. El gran Joaquín Ureña ens feia aquesta confessió al pregó de la Festa Major, mentre declarava públicament el que ja sospitàvem: el seu amor per Lleida, per la ciutat que tant i tan bé ha retratat, per la capital que avui plora la pèrdua d’un artista virtuós però, sobretot, d’una persona bona i ferma, aguda i intel·ligent.

El mestre Ureña ens animava a mirar de veritat, a fer-ho com quan érem petites i petits. Ara, quan passem pels porxos, pel carrer Major o per la Rambla de Ferran, enyorarem veure’l aixecant el cap i tornant-lo a abaixar, ràpidament, per reflectir el que tenia davant amb quatre pinzellades màgiques. Trobarem a faltar la Lleida dels ulls i les mans d’Ureña però la seguirem admirant i mantenint viu el seu art i la seva personalitat.Ureña és el cronista artístic de Lleida per excel·lència. Ell ha sabut copsar magistralment els matisos lumínics i cromàtics de la ciutat, sense oblidar els seus passejants, també reflectits als quadres i que, de vegades, tenien l’ocasió de departir amb el pintor. Però no només això, Joaquín Ureña és el gran renovador de l’aquarel·la a Espanya. Posseïa un virtuosisme privilegiat en una especialitat tan difícil tècnicament, on combinava les transparències subtils amb una alta capacitat narrativa, tot afrontant el repte de la immediatesa. Ell mateix admetia que la seva pintura és d’alt risc. I possiblement és això el que el captivava i ens captivava: la capacitat de definir amb un sol traç tota l’essència del que observava.Ureña sabia què volia i què no volia. Per això, quan el vaig trucar il·lusionadíssim perquè fes el pregó de la Festa Major, mantenia també un punt d’inquietud, coneixedor que el mestre havia preferit, en una altra ocasió, declinar l’oferiment. Vam tenir la sort que considerés que era el moment d’acceptar, regalant-nos així la possibilitat d’homenatjar-lo i d’escoltar un pregó que va ser una lliçó de vida. “Aún aprendo” va dir, citant el text d’un dibuix de Goya que representa un home vell que camina amb bastó. Nosaltres sí que n’hem après, d’Ureña! Hem après que l’ànima de les ciutats està feta de persones que imaginen, que tenen idees i que volen construir. Hem après que la sensibilitat no està renyida amb l’agilitat. Hem après que la llum i la foscor depenen només dels ulls que les miren.“Crec que l’art ha de ser divertit, que és el contrari d’avorrit, no de seriós. El contrari de seriós és allò banal, allò superficial, allò que es fa perquè sí o seguint modes, de vegades imposades”. L’enginy d’Ureña era immens, tant que era capaç de simplificar-lo perquè totes i tots l’entenguéssim. Així és com funciona la intel·ligència emocional i honesta. Per això, seguirem admirant la Lleida dels seus pinzells. La dels colors i la llum, la de la gent que camina, que s’asseu, que xerra, que bada, que creua els ponts i mira endavant. La que fem les persones, cadascuna a la seva manera.El llegat d’Ureña viurà sempre en cada traç, en cada obra, en cada somriure que va arrencar als que el vam conèixer. Avui plorem la pèrdua d’un lleidatà únic i insubstituïble, però celebrem la sort d’haver-lo viscut, d’haver comptat amb la seva visió, de tenir-lo com a referent. Que el seu record ens inspiri a seguir abraçant la nostra cultura i la nostra ciutat com ell ho va fer. Que la terra et sigui lleu, amic Joaquín Ureña. Cuidarem la teva estimada Maria del Mar, sempre al teu costat, i farem per maneres de ser dignes dels teus retrats, de les teves reflexions i de l’amor per Lleida que expressaves a través de la màgia de les teves aquarel·les i de la teva mirada.