La senyoreta Torra

SR. DIRECTOR:

Quan l’any 1964 vaig arribar al col· legi Sant Jordi, al Pla de Gualda, em va semblar la vuitena meravella del món. Res d’estrany si es té en comte que venia de fer Primària a les golfes de l’església de Sant Joan. Hi anava a fer el que s’anomenava “ingrés”, que era com una mena d’introducció, que si la passaves podies començar el Batxillerat, el dels sis cursos i dos revàlides. Al mig vaig agafar un canvi de programa i vaig acabar fent COU, en lloc del “Preu” i la revàlida de sisè. Però això és una altra historia. El cas és que allí m’esperava, lloc que anomenàvem el “colomar”, a la part més altra d’aquella peculiar construcció reconvertida en col·legi, la senyoreta Torra.

Fa més de 50 anys de tot allò però mai he pogut oblidar-la. I el mateix li recordava quan molts anys després encara me la trobava casualment per Lleida. Sempre atenta, sempre docent. Recordo la seua obsessió per la bona lletra a la cal·ligrafia (si veiés com escric ara!) i la ploma estilogràfica (era l’eina obligada a la classe per a qualsevol treball, anant a recarregar-la a una taula amb els tinters afilerats al final de la classe) cosa que em va encomanar, el tema de la ploma s’entén i que encara em dura. A la meua feina sempre n’he utilitzat una. Tampoc he pogut oblidar mai la seua dèria per les arrels quadrades, que dubto ara si els nens de nou anys les fan. Si no l’acabaves, i a més no estava bé, és clar, no podies gaudir de l’esbarjo.

Va ser un curs inoblidable i això que encara no havia conegut l’Enric Farreny, l’Andreu Isern i el Josep Vallverdú, professors dels grans i els quals també vaig tenir la sort de tenir com a docents. Però la senyoreta Torra va ser la primera. Ara, amb silenci i discreció, ens ha deixat, però els que la vam tenir com a referent educatiu, mai la podrem oblidar. Fins sempre, Isabel.