Paraules

Barcelona, dimecres 16 d’agost de 2017. Són les 16.50 i estic al bell mig de les Rambles amb la meva família i uns amics francesos. Volien visitar la ciutat el dijous 17 però els vam convèncer de fer-ho el dia abans ja que dijous estarien massa cansats per afrontar el viatge de tornada a França. El canvi de plans potser ens va salvar la vida. 24 hores després, les Rambles es convertirien en una orgia de sang i odi.

En una situació com aquesta se’t queda l’esperit ofegat. El cor no sap quin camí escollir. Odi, ràbia, tristesa... Tot s’acumula en un popurri que no porta enlloc. Durant les hores que van seguir els dos atemptats de Barcelona i Cambrils, les notícies ens feien anar a una deriva de reaccions primàries. Anàvem d’un cul de sac emocional a un altre. També davant de la tragèdia hem hagut d’escoltar els comentaris fora de lloc habituals. Gent que es queixava de la llengua en què es feien els comunicats oficials. Altres que es queixaven que es fessin distincions entre víctimes catalanes i espanyoles. O altres que, amb una ànsia supranacional, exigien que els mitjans de comunicació diguessin que els atemptats havien ocorregut a Espanya i no només a Catalunya. És realment necessari tot això?

Quan les banderes es tenyeixen de sang, totes acaben del mateix color. Un color que les agermana. Perquè el dolor, en aquests casos, es comú i no està encotillat en les estrictes normes d’un idioma. El dolor, com l’alegria, la por o la tolerància són llenguatges universals. Els idiomes poden explicar com funcionen, però per entendre el dolor de les famílies de les víctimes dels atemptats, és necessari un llenguatge sense banderes ni gramàtiques.

Potser hauríem de ser més encertats a l’hora de distingir quan és un bon moment per fer política lingüística i quan saber utilitzar un llenguatge més universal. Igual que els emojis es van inventar per afegir emocions als missatges escrits, podríem utilitzar paraules fraternals que comuniquin que caminem en la mateixa direcció. Moments així ho exigeixen. L’idioma l’entenc com una eina de comunicació. I no és l’única. Si es vol utilitzar com a eina política per crear diferències, endavant. Però no qualsevol moment és bo per fer-ho.