Vint-i-vuit famílies catalanes enviades a l'edat de pedra
SR. DIRECTOR:
Parlem de Catalunya, un país modern, competitiu i situat en ple primer món. Som al segle XXI, concretament l’any 2018. Un bloc de pisos de mitjà-alt estànding, amb veïns de tota mena. Viuen en l’anomenat bloc 28 famílies. Pares, mares, avis i fills de totes les edats, des de nadons fins a adolescents presumits. Un determinat dia es produeix una avaria en el comptador de llum que subministra l’electricitat a les parts conjuntes de la comunitat de veïns. Afecta directament la il·luminació de l’escala, l’ascensor, les antenes de televisió i wifi i les bombes que subministren l’aigua als habitatges dels veïns. Posats en contacte amb la companyia subministradora, aquesta avisa que canviarà l’artefacte. Això va ocórrer al gener del 2017.
Durant tot l’any 2017 i part del 2018 la companyia addueix que han vingut en tres ocasions però que no hi han pogut entrar ja que ningú els ha obert. Sempre han accedit a la cambra de comptadors amb les seves pròpies claus. També es justifiquen adduint que han enviat tres cartes a la comunitat, cartes que ningú afirma haver rebut. Si el comptador està avariat, l’obligació de la companyia és simplement canviar-lo.
erò ves aquí que la normativa actual obliga a tancar el subministrament si en tres ocasions no han pogut accedir-hi. El subministrador decideix tallar la llum el dia 16 de gener i aquest cop curiosament sí que hi ha pogut accedir sense la presència de cap veí. Ens vam quedar sense llum. Els veïns no poden pujar en ascensor. Ni els avis, ni els nadons amb els cotxets, ni les mestresses de casa carregades de bosses de la compra. No es pot rebre cap tipus de mercaderia voluminosa. Diversos ancians no poden veure la seva família ja que no poden visitar-los. Pujar quatre pisos per les escales és per a ells un esforç sobrehumà.
Però el més salvatge (no tinc una altra paraula més adequada) és el tema de l’aigua. Les bombes elevadores no funcionen i tot el bloc es queda sense subministrament domèstic. Els veïns han d’espavilar-se per aconseguir aigua per als usos més urgents. Els nens, sobretot els petits, són els més perjudicats. Cal tenir també en compte que a causa del tall sense avís, ningú disposava de reserves, ni tan sols per als inodors.
El més curiós és que a data d’avui (en què, per cert, acaben de reiniciar el subministrament) no sabem ni qui va tallar el subministrament, ja que el comptador va restar al seu lloc, simplement van tallar la llum (crec que això ho podem titllar de mala llet, només per ser benparlats). Tots els esforços realitzats amb mires a resoldre el problema s’han estavellat contra un immens mur d’incompetències a tots els nivells i el més graciós és que, al final, l’empresa que havia de recuperar la llum era de Sevilla! Posats en contacte amb ella, el seu tracte va ser molt vexatori i desconsiderat, ens van tractar com el que som per a ells: clients, sense cap dret al subministrament elèctric. A què es deu aquest tracte? Potser hauríem de pensar sense caure en els lògics i tòpics factors territorials. O sí?
Afortunadament, dijous 25 a les 12 hores es va restablir el servei. Al·leluia! Havien passat deu dies, en una Catalunya en plena Unió Europea. Durant aquests dies vam poder tornar a dos moments de la nostra passada història. A quan els humans vivíem en coves i quan en les institucions burocràtiques regnava el “torni vostè demà”.
