Crònica d'una nit al passeig de Ronda

SR. DIRECTOR:

Estic parlant d’una nit de divendres a dissabte. Dos quarts d’una de la nit. Hi ha dos bars; un al cantó de l’altre. Un és raonable i tanca portes, l’altre té permís per tenir tres taules de quatre persones, però en una sola ja hi ha dotze persones amb les cervesetes corresponents. El to va pujant a mesura que beuen, a la una i quart truco al servei de la Urbana i, quan els del bar la veuen arribar, comencen a aixecar-se de les cadires, mentre l’amo del bar plega les taules. També haurien de controlar l’espai a què tenen dret, no es el mateix tres taules de quatre cadires que dos taules de quatre i, a la tercera taula, deu persones que envaeixen la vorera i no es pot circular amb normalitat. Arriben quasi les dos, encara queda gent a fora parlant alt i el propietari del bar tira un petard que sembla una bomba. A les tres, camions de l’Ilnet pels contenidors i retirada de mobles que hi havia a la vorera. Finalment vaig poder dormir però fins a les vuit del matí no són gaires hores. Em pregunto en qui pensen els que posen els horaris pels bars, ja que a la gent que ha d’anar a treballar més aviat els molesta. Quan arriba el servei de la Urbana callen, però després continuen. Agrairia que, dins de la mesura possible, esperessin una mica més fins que marxin els sorollosos. De totes formes, aquest bar sempre fa el mateix i, encara que retiri les taules, la gent es queda al carrer entrant i sortint a buscar més beguda. Aquest horari a la resta d’Europa no existeix, però aquí a més de cobrar subvencions consumeixen i no deixen dormir.