Acusant una societat malalta

SR. DIRECTOR:

En data de diumenge passat, es va publicar en aquesta mateixa secció una carta titulada En defensa del col·lectiu Down, la qual feia referència a l’obra de teatre escrita i dirigida per un servidor, Anyada del 85. En aquest escrit es posava el crit al cel perquè, a l’entendre de l’autora (mare d’un nen amb la síndrome de Down), l’obra humiliava aquest col·lectiu.

A banda d’això, també denunciava l’ús d’improperis i escenes de mal gust que la feien poc adient –considerava– per poder ser vista per infants i que tot això, en conjunt, la convertia en una obra “denigrant”; és a dir, ultratjadora. L’autora, en essència, es preguntava: “Com es pot riure del mal aliè? En quina societat vivim?”

La resposta o aclariment als càrrecs d’aquesta carta es troba, justament, en la rèplica del personatge de la psicòloga de l’obra quan, a l’acusar-la d’estar malalta, ella respon: “És la societat la que està malalta. Perquè us penseu que he posat aquesta càmera? Sabeu quanta gent hi ha connectada ara mateix al web? L’audiència ensuma la merda dels realities com les mosques el fem! He sabut escoltar durant cinc anys i m’acomiaden; porto una hora animant al suïcidi un grup de fracassats i ja rebo propostes de patrocinadors!” –posats a fer l’spoiler de l’obra, fem-lo a fons.

L’autora de la carta ha copsat el missatge, però l’ha malentès. Erròniament, ha pensat que l’obra s’adreçava a ultratjar un col·lectiu vulnerable quan la mira telescòpica de l’escopeta enfocava cap a la mateixa societat, de la qual tots formem part. En efecte, l’obra parla del bullying, però no pretén ser una campanya de prevenció escolar d’aquesta conducta violenta. Més aviat fa una radiografia de la violència que incuba la nostra societat, pel fet d’estar cada cop més deshumanitzada. Una sàtira ha de ser necessàriament ultratjadora, mai pot ser amable. Ni es pot oposar al fet que no respecti els codis del bon gust (Aristòfanes no era un exquisit). Ni es pot retreure a un ajuntament que tingui el valor de contractar obres que no tenen per única aspiració fer riure. La sàtira té com a missió detectar les disfuncions d’una comunitat tot escarnint determinats personatges, a fi de millorar-la.

Els personatges d’Anyada del 85 són escarnits, ultratjats i denigrats perquè representen un model de societat que cal esmenar. Tot i així, aquests miserables, pel fet de ser humans, encara poden salvar-se: la política que adopta el nen amb síndrome de Down manifesta que abans matava per ambició i ara ho fa per la seva filla. Coincidim amb l’autora, però, que determinades obres no són per a tots els públics i que cal advertir-ho a fi d’evitar malentesos.