Un any del “m'és igual si m'atropella un cotxe”, mama

SR. DIRECTOR:

Ja ha fet un any, d’aquesta frase, que el meu fill va dir-me al mig del carrer per tal de no entrar a l’escola. En primer lloc, vull agrair totes les mostres de suport des de les diferents plataformes socials. I a tots el mitjans que es van fer ressò de la nostra situació. El meu fill va canviar d’escola, i sí, és dels casos que, gràcies a la dedicació de l’equip docent i de la tutora del nou centre, el meu fill no volia començar les vacances d’estiu. “Mama, no vull que s’acabi el col·le, no podem tornar al final del primer trimestre?” No hi ha paraules suficients per agrair tot el que la tutora, Sílvia, i tot l’equip docent de 5è del centre al qual ara va el meu fill han fet perquè no sols estigui content i acceptat dins del grup classe, sinó que no vol deixar d’estar en un entorn que li ha obert els ulls, per poder ser un nen “normal”.

Ja era un nen normal, però quan a l’octubre va dir-me “mama, en aquesta classe, sóc persona” o quan et diu content “mama, he marcat un gol”, o “mama, els nens em trien per jugar a futbol amb ells, volen que vagi al seu equip” segueixes pensant: que tard vaig donar el pas. El cert és que ara ja està fet i el canvi ha estat espectacular. Té amics, i amigues, participa en els jocs, se sent feliç a l’escola. A finals de setembre, prop de l’altra escola, ens vam trobar alguns excompanys i li van preguntar: “A quina classe vas?” El meu fill els va dir: “M’he canviat de col·le.” Quan els vam deixar, va dir-me: “Ni s’han adonat que no hi sóc.” Bé, li vaig dir jo, estàs content a la classe nova, oi? El cas és, Sr. Director, que ni a aquells nens ni a cap de la classe del meu fill no se’ls va fer ni una reflexió sobre com és que va marxar un company després de 6 anys d’estar al centre.

Ja vaig dir al seu moment que el darrer dia de curs el meu fill es va acomiadar de quatre nens, en cap moment la tutora va pensar a dir que “un nen ens deixarà”... No, no cal fer soroll, que no se n’assabenti ningú, ara no direm res. Al començar l’escola i veure que no hi anava, alguns pares van preguntar-me “no va aquí?”. “No, no us ho han dit?” Jo no vaig dir res, només a tres, quatre famílies. No hi ha millor manera de no tenir problemes si un no mira, ni escolta, ni parla. A l’antiga escola del meu fill és el que van fer: no mirar, no escoltar... no fer. Amb el temps han anat sortint coses com que la tutora i la cap d’estudis van anar-lo a buscar a classe per tal de dir-li al nen que per què deia mentides, i que on estaria millor que allà. Amb raó mai s’han atrevit a trucar-me, ni demanar- me cap explicació des de la directiva (tranquils, no cal). M’és igual. Després de sentir de boca del meu fill “mama, tu creus que sóc mono?” És clar, li vaig dir jo, “és que unes nenes de la classe diuen que sóc molt mono”. Pel que sembla, qui també es deu haver adormit als arbres deuen ser els dos inspectors que van atendre’m (una i un), ja que s’han oblidat un altre cop de fer el seguiment del cas... (el primer, ja saben, l’assetjament), el segon, tractar-ho. Potser ho deixen per al curs vinent. Doncs mirin, no cal, ja. I trucar-me per interessar-se en la seva evolució i tal... ja els informo jo des d’aquí: Evoluciona Notablement. No puc dir jo el mateix de vostès (sempre podran dir que han contactat directament amb l’escola, o que ho faran en breu, m’ho creuré). El cas és que no s’ha fet cap seguiment, per tant vostès tenen un No Assolit. Si la seva feina d’inspecció és el seguiment d’aquests casos, vostès no han fet la seva feina. No sé d’altres casos, però amb mi no han contactat, no m’han trucat, no han intervingut amb l’escola que va maltractar el meu fill, no han treballat amb els alumnes i menys s’han fet les reflexions que s’haurien de fer. Canviar-lo d’escola i fer veure que no va passar res és la seva feina? I solució? Sembla ser que així funcionen. Bé, cap problema, el meu fill està molt content, gràcies per escoltar-me. Als pares... eduquin en valors ètics, responsabilitat, empatia, esforç, solidaritat, i no en sobres de cromos, hores a dansa, música, esports, idiomes, per tenir-los ocupats. Els diners no compren amor, estima i dedicació. Als professors, no hi ha millor solució per alguns docents a qualsevol problema que dir: “No, home, ho diuen en broma, no els facis cas. O sempre amb les mateixes queixes, i tu què els fas?” Als nens se’ls ha d’escoltar sempre.